Heinz Pokorski al Bisbe

L'endemà d'anar a fer l'escura-xemeneies per Sant Jeroni, ens trobem amb l'Aritz amb plans poc definits. Ni el café de rigor ens fa despertar de l'estat de somnolència profunda. Poques idees clares... Són les 12 del migdia el pàrking a petar de cotxes i nosaltres som quasi les úniques ànimes vives que encara estem pendonejant per Can Massana amb diferents llibres als dits intentant trobar alguna via convincent (cara nord? agulles?..). L'Aritz pronuncia dues paraules: GAM Bisbe? Fa dos anys que la vam fer però ara mateix resulta el plan més atractiu a fer. En un instant de lucidesa se'm obra el calaix dels projectes i dic: i la Heinz Pokorski a la mateixa agulla? Ens mirem la ressenya i cap a la Nord de Frares falten escaladors (i que duri)! Foto: el recorregut evident per on transcorre la via.

De la via poques coses a dir que no hagi descrit el Piter en el seu blog. Ressaltar que la via no es troba totalment equipada com apareix al llibre de l'Hita. En el moment que es devia fer la guia aquest devia ser el seu estat però el moviment de claus degut als "saques" han fet estralls en l'equipament d'alguns trams (bàsicament i com és d'esperar en els més difícils). Malgrat l'aparença herbosa i la roca "sospitosa" en alguns trams és un via recomanable per defugir dels traçats tope-clàssics de sempre. Quan acabes la via et donen el títol de caçador de pitons, guanyat en la búsqueda d'aquests entre l'herba.

Llarg 1: potser el llarg més "cutre" degut bàsicament a la roca. No us desespereu i seguiu amunt!


Llarg 2: llarg molt elegant, bastant tècnic i vertical.


Llarg 3: seguim en la tònica, potser algu més fàcil que l'anterior però amb una entrada a la R d'apretar i confiar.


Llarg 4: potser el més obligat en lliure sobretot pels primers metres del llarg, protegits per un tac radioactiu que val més no tocar gaire (6a+). Surten passos molt elegants sobre roca no tant elegant.

Llarg 5: canvi en la tònica de la via. Full equiped però sense passar-se. Aquí si que ja fem ús de la tècnica del Wipp Estrep (per quan algun pas no surt nèt) citada per primer cop pels Dalton.

I després de quasi 5 hores de verticalitat: CIM!
Dificultat: El grau obligat estarà entorn el V+, de totes maneres si s'està avesat en les tècniques de diedre el lliure es deixa fer relativament bé. Ens surt tot menys l'últim llarg. La roca mica a mica anirà guanyant en qualitat, nosaltres ja vam col·laborar en la causa.
Material: joc de tascons, algun friend mitjà, bagues i força cintes.

A DISFRUTAR-LA!!

TIM a Sant Jeroni: retorn a la cara fosca

"La enorme laja por donde discurre la vía TIM es uno de los parajes más réconditos y salvajes de Montserrat, no es una pared en la que se vean muchos escaladores, pero estos no han descuidado trazar preciosos itinerarios a uno y otro lado de la llastra, su principal atractivo" (Picazo dixit).

Setmanes després de la tangana per la cara fosca de Diables, tornem a aparcar el cotxe a Santa Cecilia on s'hi respira l'ambient anhelat de "North Face" amb l'objectiu de recorre segurament la xemeneia més llarga de Montserrat a la vessant occidental de Sant Jeroni i alhora si les coses funcionen significarà la última via TIM del Pep de la muralla nord (Diables, Aeri, Patriarques, Ecos i St. Jeroni). Foto: cara oest de Sant Jeroni i la seva llastra desde el cim del Bisbe.


Aproximació: aquí les possiblitats són vàries, nosaltres optem per fer-ho més llarg i amè i ens enfilem per la ferrata Teresina. Un cop al cim, es baixa per una canal arbrada fins al final que ens trobem dos ràpels que ens deixen al peu de cara oest. Encara tocarà fer el porc senglar una estona fins a la gran llastra inconfusible.


RECORREGUT:

L1 (35m, IV+): llarg nèt fins la reunió de burils. S'ha d'anar olorant el camí més fàcil mentre realitzes una travessa en diagonal ascendent. Tant sols un parell de forats et permeten posar algun micro de confiança.

L2 (40m, V): en aquest les dificultats augmenten un xic, però els seguros continuen sent inexistents, exceptuant la reunió intermitja de xapar i seguir. Llarg molt estret en la última part. Ens trobem un parell de fissures on es pot protgeir. El curro està en avançar. La protecció és factible però prescindible degut a l'estretor. La reunió de 4 burils (2 amb xapa recuperable).




L3 (30m, V+): aquest és el llarg més difícil en quan al lliure però també el més equipat. Inmillorable l'ambient quan surts de la xemeneia. És on es concentra el pas del llarg que tampoc és obligat, però mola anar amb lliure amb l'ambientàs. Hi trobem un spit i tot!!! La resta claus i algun buri. La reunió es pot montar passat l'arbret en una fissura a canyon.


L4 (15 metres, IV+): llarg desequipat, el més difícil sortir de la R. Es monta reunió en una alzina i després el cim ja el tens a tiro piedra fent una grimpadeta.

És curiosa la sensació de sortir a la "llum" del cim i tornar a veure civilització després d'estar recorrent les profunditats de la llastra i sentir-te tant lluny de tot. Com en tant poca porció d'espai és puguin donar ambients tant distants...

Felicitats Pep, pel repoker de TIM's de la nord!

Material: joc de micros, algun friend mitjà i dos recuperables. Els pitons no són necessaris.

Via ultrarecomanable pels romàntics montserratins. Val la pena la caminata, per palpar la valentia dels pioneers, la tranquilitat d'un sector oblidat per les grans masses, el vent penetrant que recorre a través de la llastra, l'ambient montserratí en tots els sentits...

Cura d'humiltat a la Paret de Diables

Ahir amb el Xavi ens disposàvem a obrir la veda del nou any a la Nord montserratina, vam decidir anar a la Paret de Diables a fer la CADE. Feia massa temps que anava al darrere de repetir la via del mestre X.P.Gil. Foto: la via de baix a dalt, el traçat és aplastant.

Ens hi vam posar tard (passades les 11) però malgrat no toques el sol no feia fred. Els llargs anaven sortint bé. El tercer (sobre el paper, el més difícil) tot i ser peleón el vam disfrutar un munt. Fotos: jo mateix obrint el 3r llarg bastant nèt i ja a la R3.


Sortint del 4t llarg per sortir del sostret el Xavi s'ho va mirar bastanta estona, no ho acaba de veure clar i es penja d'un clau falcat que hi havia a tres pams de la R. I el clau cedeix i amb ell el Xavi que va anar a parar un metre per sota meu. El tio es va treure el llarg però anava amb el coco a Cancún i jo de rebot també anava tocadet del susto. El 5 llarg i el 6é els anem fent relativament bé. Foto: el Xavi penjat de la 4a reunió mostrant la nova peça pel museu particular, tristament obtinguda uns metres més avall i arribant a la 5a reunió.

L'Ae li toca al Xavi però continua amb el coco pels terres, i quan ja portava un tros de llarg diu que l'obri jo, no es veu en cor. Descartant la opció de rapelar li vaig tirant jo de primer fins arribar al penútlim llarg. Foto: el Xavi des de la reunió després del llarg d'Ae.


Ara ja toca la última dificultat de la via, el llarg d'A2, la cosa està bastant neta fins arribar als claus que hi ha metres amunt. Arribo fins el primer clau en lliure (uns 2 metres per sobre la R), d'aquí toca anar amb lliure fins a un cordino guarro uns metres amunt o començar a ficar aliens. No ho acabo de veure clar per sortir amb lliure, així que em penjo de la "V" aparentment bona, però amb qüestió de segons em trobo volant! Per segona vegada en el dia la paret ha escopit un clau, sent en els dos cassos el primer seguro del llarg, amb el que això comporta per les cordes. Me'n vaig uns tres metres per sota la R. Foto: el llarg d'A2, el clau en qüestió es pot veure a la part baixa de l'imatge.
Estem fets caldo psicològicament parlant, per sort ni jo ni i ell ens hem fet mal, tot i que li passo literalment per sobre. El tio malgrat la castanya que li produeixo pasant-li per sobre m'atura amb seguretat i a temps (merci nano!). Malgrat el pati i el desplom del llarg anterior he caigut aprop de la ristra de bolts i m'hi puc pillar per remuntar els metres fins la R de nou. Jo amb l'adrenalina a tope i amb la ràbia ja li anava a enxufar de nou el llarg, sent aquest encara més "expo" sense el clau. El Xavi m'ho impedeix, perquè veu que estic una mica fora de mi, encara tremolant per l'ensurt. Jo continuava descartant la idea del ràpel, ara encara menys. No veiem clar arribar a la següent reunió per rapelar, pels desploms de la paret. Amb el coco pels terres cap dels dos s'atrevia a baixar, no fós cas que ens quedessim penjats al buit sense enllaçar la següent reunió. Foto: Xavi acabant els últims metres del llarg d'Ae i on minuts després aniria a parar-hi jo.


Truco amb un company que recentment a entrat als GRAE per explicar-li la situació i que en faci una valoració, casualment està al parc de bombers i diu que comentarà la situació. En 5 minuts ens truca i diu que ja hi ha un equip que s'estan preparant per sortir. Creuen que amb l'estat de shock que duem, és la millor opció, tot i que jo i el meu orgull ens costa d'assumir un rescat. Però bé en poca estona ja tenim l'helicopter sobrevolant la paret. Finalment sortim per dalt a base de cordes fixes i jumars. Acabem fent de nit la trepada fins al cim i el descens fins a Santa Cecilia.
Agrair des d'aquí al cos dels GRAE pel rescat i la seva professionalitat.

Ha estat tota una cura d'humiltat i una lliço apressa. Em costarà mirar un clau de la mateixa manera....

Per repetir la via no cal dir que ara la cosa està una mica més xunga. A part de tota la artilleria que feia falta, recomano portar pitons (nosaltres anàvem amb els aliens tant sols) per assegurar la sortida de la reunió del llarg d'A2.

Salut més que mai!