La fascinació per aquesta tàpia es remonta a l'estiu del 2005, quan vaig trepitjar per primera vegada el plateau d'Oulettes de Gaube. En aquell moment l'objectiu era fer la "olla del Vignemale" (Petit Vignemale-Montferrat), però recordo que durant les dues nits que vam passar acampats a la zona costava perdre de vista al que potser és el 3000 més alpí per la seva vessant més bèstia.
Sortir de la tenda encara de nit, encendre els frontals, calçar-se els grampons, buscar les febleses que ens oferia la rimaia per col·locar-nos a la vertical de la paret van ser el preludis d'una llarga jornada...
...després del famós primer llarg d'orfita verda i fer varis metres de trams arrampats de III-IV mig al ensamble mig fent llargs ens empitxem bastant més per l'esquerra del que tocava i quan ens adonem estem prou amunt com per no veure clar com accedir a l'aresta intermitja.
Un cop aquí puja la moral, ens tornem a trobar dins la via, ara toca correr, que la nit no trigaria a arribar. Tota la zona d'esquistos vermells (segons les ressenyes expo per la roca cutre) ens semblava un regal equipada amb pitons i fins i tot amb alguna expansió!
Arribem a l'aresta de Gaube i ja veiem clar que si no hi ha cap imprevist més sortirem de dia per dalt; però si ens trobem amb una reunió amb parabolts i tot!
Finalment a les 20:30 fem cim, després de 13 hores de pulular per la nord (tot un rècord, jaja). El regal apart del cim és veure tot el pirineu francés sota un mar de núvols, només a la vista els cims alts.
Quasi 4 hores més tard, ja passada la mitjanit s'acaba el via crucis quan entrem a la tenda, ben cuits però amb la feina feta!