24 de gen. 2008

Aresta Brucs de llegenda

L'aresta Brucs a la Bessona Inferior és segons la biblia montserratina del A.G.P. una ascensión de leyenda (la nº63 concretament); així que com a perseguidor d'aquest tipus de vies, vaig enganyar al Guillem i l'Aritz per anar a fer realitat la llegenda.

Algunes instàntanies de l'aproximació per donar-li el caràcter llegendari. (Ara m'ha sortit la vena Picazo)

Via vertical i de finura montserratina oberta el 1958 pels germans Cerdà. 100 metres "full equiped" amb burils, spits i algun cordino radioactiu fins la R3. Que no confongui el nom d'Aresta Brucs en aquest cas. No és una via d'iniciació!

L1 (V+): en lliure el més fàcil però també el més exposat. Sobretot per sortir del tram vertical que separa el primer buril del segon que coincideix en el tram difícil. Després mundillo del IV i el V de navegar una mica. Amb algun pas una mica resistente que et posa les piles. Foto: Guillem i Aritz en el L1.


L2+L3: (6a o més!!!, V+/A0): més complicat en lliure però més equipat. Els passos tiesos són sortint de la R2 i R3. Són 6a's d'aquells d'agulles que et fan baixar la moral pel que t'arriben a fer suar. Foto: Guillem començant el L2.


L4 (6a+, V/Ao): el llarg original de la via se'n va cap a l'esquerra de la R3, però nosaltres vam fer la variant per la via Aromas que recomana el Picazo. És una sortida desplomada amb merlets disfrutons i equipat amb parabolts fins que l'asunto ja tomba fins a fer cim. Foto: Aritz a les últimes dificultats de la via.


I aquí van tres instàntanies ben parides que ens van fer dues cordades des de l'Agulla de l'Arbret i des de l'Ou Colom. Fotos: quan estàvem a la R3 i un cop a dalt de la Bessona Inferior.

A vegades les llegendes es poden fer realitat!

16 de gen. 2008

Ventafocs a la Roca de Ponent

Múltiples vegades hem anat a repetir vies del vessant sud montserratí i mai m'havia percatat (crec recordar) de la línia tant obvia (sobretot els 2 últims llargs) de la via Ventafocs a la Roca de Ponent.
D'aquesta via n'havia sentit a parlar un parell de cops, tres com a molt; una de les històries venia en boca d'un dels seus aperturistes (Koki Gassiot), de tots aquests contes de la Ventafocs en treia una única i simple conclusió: és una via que s'havia d'anotar als projectes però que encara m'hauria d'esperar; el grau obligat d'autoprotecció encara no el tenia a l'abast.

Aquesta agulla queda eclipsada en gran part per la seva veïna i concorreguda agulla: Pollegó Oest i la seva famosa línia de l'Aresta Ribes.

Com que per créixer en tots els aspectes ens hem d'anar superant a base d'entrebancs o reptes, de manera involuntaria o voluntariament, aquest diumenge volia crèixer. Per tant vaig treure de la llibreta mental de projectes aquesta via que sobre paper és curta però que un cop feta t'adones que en tens més que suficient.

Li vaig proposar amb el Kiku company d'altres senders verticals i vam enfilar rumb a la Roca de Ponent, on el Sol encara trigaria a escalfar el conglomerat. Amb corda simple i un Grigri per barba (com és nota això d'anar amb els braus!!!) tot i tractar-se d'una via poc esportivera i amb tota l'artilleria caminem en direcció Roca Gris fins a trobar un sender pedregós que puja directament a l'agulla elegida.

La via comença a la dreta i durant els dos primers llargs es segueix la tendència oposada fins a situar-se sota la fissura. Són 125 metres amb un grau obligat de 6b. Com que el llarg clau tenia entés que era el 4t li faig els honors al Kiku i decideixo començar. Foto: des del peu de via. Ja s'intueix per on anirà la festa.

L1 (6b+): plaquero de finura montserratina. EL grau obligat deu rondar el 6a/+. Tens uns passos una mica obligats per xapar les primeres assegurances per després agafar una ristra d'spits vells però sans que es poden trampejar amb artificial tot i el fred mola anar provant el màxim possible en lliure. Algun pas obligat per entrar als últims metres del llarg fins la R. Amb els Gore's, guants i gorros estem encara tiritant, mentre esperem que arribi el Sol penjats de la R1. Foto: des de la R1.

L2 (6a+): les assegurances ja escaquejen més tot i ser placa. Amb el fred encara faré algun pas de cinta. El kiku sobrat en lliure. És el llarg més curt i també el més fàcil. Potser trampejant surt un llarg de 6a. Foto: el llarg 2 sencer.

L3 (6a+/b): torna ser el meu torn i també l'hora dels camalots. Es comença el llarg per roca cutre però amb alguna assegurança que no t'escalfa molt el cap. La fissura obliqua neta ja està apunt per engollir catxarros. La roca és curiosa, no acaba de ser bona del tot i la fissura tendeix a extraplomar una mica. Vaig lent, bastant lent però es que estic en el meu grau esportivero però aquí m'ho he d'equipar!! Foto: llarg 3 cap avall i cap amunt.

El rotpunkt no me'l plantejo en cap moment! Veig que hauré d'anar fent reposos dels camalots que vagi posant. Serà un joc de confiança! Prefereixo no pensar gaire en una possible cremallera... ja que hem penjo de bastants punts! Quina llàstima perquè es guapísim el llarg! Arribo a xapar un buril i segueix la tònica d'autoprotecció fins abans arribar a la R on hi torna haver un emplaçament: un fenomenal tac de fusta fixe. Aliens, camalots petits i mitjans els he anat deixant enrere.... és un llarg que per disfrutar-lo al 100% s'ha d'anar bastant sobrat en el grau! Foto: Kiku arribant a la R.

L4 (6b obligat): surtint de la R hi ha tres spits per fer A0 per la roca cutre, però com no el kiku en lliure! Després comença el que és la joia de la corona... un OW que està nèt i polit!Lu mes gran de la nostra artilleria és un HB del 5 (=camalot del 3 ma o meno), i la fissura és molt ample.
Amb molt de sang freda el kiku es treu l'OW tant sols disparant la figura del 5. Després s'agafa algun repòs on la fissura ja es més estreta i es pot protegir millor per acabar en un bombo fissurat i agafar unes plaques de V+ fins arribar a fer top. Tant sols tornarem a trobar una asseguranaça a la placa a dalt de tot pràcticament. Els meus braços diuen prou al bombo per anar a agafar la placa després de treure un camalot de la fissura. Sort que vaig de segon perquè aquest llarg és molt guerrero! Foto: dos instantànies del OW.

Material: hem utilitzat semafor d'aliens i joc de camalots fins el 3, tot i que repetir algun numero més gran no augmentarà tant les pulsacions (allà però la força psicològica de cadascú).

Descens en ràpels per la via esportivera de la dreta (Tierra y libertad) o l'Animistes.

Conclusió: és una via boníssima però s'ha de fer amb un grau consolidat de 6b per disfrutar-la al màxim! Per mi va ser tot un repte assolit però amb sabor agridulce per no haver-la pogut apurar més.... M'estic tornant friki???

Algú que llegeixi aquesta parrafada l'ha feta? Algun comentari al respecte? De ben segur aquest relat seria del tot diferent si el fes algun/a de les besties que us deixeu entreveure per l'esfera virtual!

Sigueu besties o no, aneu-la a provar i ja la piareu! Dóna la sensació que no es repeteixi massa!

14 de gen. 2008

Road Trip Alpí (Part 2: cascadeando)

El segon dia de l'any ens n'anem a provar sort amb això de l'escalada en gel tant famosa en aquesta zona alpina (vallon du Diable, Fournel, Fressnieres, Grave, Ceillac...).

Per 2 dels membres de la cordada era el primer contacte amb això de l'aigua gelada i de ben segur no serà l'últim. Això enganxa!

En un article del Rafa Vadillo d'una vertex de fa uns anys surten 10 cascades de la zona que són recomanables per començar. Triem la zona de Ceillac que malgrat quedi lluny les cascades ressenyades fan bona pinta.

Amb tota la indumentària necessària i els piolets en mà comencem la curta per dreta aproximació fins a la primera cascada del dia: Easy Rider (70 metres, 2/III). El gel es fi i trencadís però l'estètica de la cascada és aplastant encaixonada entre dos parets. Algunes fotos:
La cascada: Easy Rider
Gerard iniciant els primers metres
Gerard al primer llarg
El Gerard "il guide" manxant-li al segon

Com que ens hem quedat amb ganes de fotre més cops al gel, ens n'anem a la Holiday on Ice (250 metres, 2+/III+), branca de l'esquerra de la Y. És tracta d'un torrent gelat que va fent ressalts que per ser el primer dia en tenim més que suficient. Algunes instantànies:

Començant el primer llarg
Punxant-li a la tercera tirada
A la quarta....
I a la ultima

11 de gen. 2008

Road Trip Alpí (Part 1: foqueando)

Com ja va sent costum els últims dies de l'any i el primers dies del nou ens escapem a les alçades per passar rodejats de neu i fora d'aglomeracions aquests dies frenètics i de consum desmesurat.
Enguany el destí ha estat els ECRINS. Carregats amb tota l'artilleria pesada, com si d'una expedició japonesa disposat a obrir nova ruta ens tractéssim, ens dirigim a Briançon (centre neuràlgic d'aquesta zona alpina). Foto: comença el Road Trip


Innocents de nosaltres intentem buscar Gites d'etape per passar alguna nit: impossible, tot ple! Vist l'èxit ens ens decidim avançar els plans i tirar muntanya amunt direcció als cims més alts dels Ecrins. La intenció: Dome de Neige (4.015 m) amb els esquís.

Dia 29: ja de nit i amb la carretera tallada deixem el cotxe a Pelvoux. 11km per carretera nevada ens separen fins al prat de Madame Carlé (1800m) i al refugi de Cezanne (nota: a l'estiu s'arriba amb cotxe aquí). Sota les llums dels frontals anem foquejant, anar fent via fins arribar a Ailefroide, sembla un poble fantasma si no fos per una sola casa amb llums nadalenques que hi havia. Tot just a mig camí! Sort que la única dificultat és carretejar la pesada motxilla per passar 3 nits per allà dalt perquè perdre's resulta impossible. Arribem després d'unes 3 hores al refugi lliure de pedra. Sense estufa ni llar de foc la nit serà gèlida. Uns bons matalassos i unes bones mantes són els únics luxes. A dins però el fred no perdona i tot es gela, ni els líquids de les lentilles han resistit l'estat líquid permanent. A sota la planta baixa del refugi Cezanne.


Dia 30: la idea és arribar al refugi dels Ecrins (3.100) per fer cim el dia 31. Quan ja estàvem divisant el refugi Blanc (2.500 aprox), obrint traça des de la sortida del refu, el sisé sentit ens fa donar marxa enrere. La neu està placosa, malgrat no siguin plaques gruixudes, no ens volem arriscar en seguir. No és la millor època per tirar amunt. Ens traiem les pells de foca i avall anar esquinsant petites plaques entre gir i gir. Nit de nou al refugi fonent neu tota la tarda i passant el fred com es pugués.


A sobre enfilant les pales en direcció al Refugi Blanc, la zona arbrada és on es troba el refugi Cezanne i la Barra Sud dels Ecrins amb la Fifre al costat

Dia 31: com que la opció de baixar no la contemplem perquè passar la nit de cap d'any en una tenda no ens fa especialment il·lusió decidim quedar-nos una nit més. A sota primeres llums del dia des del refugi.
Així que aprofitem el dia per anar en direcció al Glacier Noir, prop dels peus del pilar Sud de la Barra dels Ecrins. En 5 sil·labes: ES-PEC-TA-CU-LAR! Quines parets!! Tornarem algun estiu per apaivagar aquest desig de trescar per algun d'aquells murs. Baixada placentera pel mig d'aquell circ de neu i roca. Nit de cap d'any amb cava, olives, cervessa, polvorons i alguna xorradeta més per acabar a la 1 a dins de la bossa de dormir. A sota pujant en direcció la Glacera Negra i amb la Barra dels Ecrins al darrere.

Dia 1: primer dia de l'any radiant amb total tranquilitat, ja de retorn al cotxe. Desfer els 11 km de pista fets 3 dies abans i a descansar en una Gite d'Etape de puta mare al poble de les Vigneaux.


To be continued.....