Cura d'humiltat a la Paret de Diables

Ahir amb el Xavi ens disposàvem a obrir la veda del nou any a la Nord montserratina, vam decidir anar a la Paret de Diables a fer la CADE. Feia massa temps que anava al darrere de repetir la via del mestre X.P.Gil. Foto: la via de baix a dalt, el traçat és aplastant.

Ens hi vam posar tard (passades les 11) però malgrat no toques el sol no feia fred. Els llargs anaven sortint bé. El tercer (sobre el paper, el més difícil) tot i ser peleón el vam disfrutar un munt. Fotos: jo mateix obrint el 3r llarg bastant nèt i ja a la R3.


Sortint del 4t llarg per sortir del sostret el Xavi s'ho va mirar bastanta estona, no ho acaba de veure clar i es penja d'un clau falcat que hi havia a tres pams de la R. I el clau cedeix i amb ell el Xavi que va anar a parar un metre per sota meu. El tio es va treure el llarg però anava amb el coco a Cancún i jo de rebot també anava tocadet del susto. El 5 llarg i el 6é els anem fent relativament bé. Foto: el Xavi penjat de la 4a reunió mostrant la nova peça pel museu particular, tristament obtinguda uns metres més avall i arribant a la 5a reunió.

L'Ae li toca al Xavi però continua amb el coco pels terres, i quan ja portava un tros de llarg diu que l'obri jo, no es veu en cor. Descartant la opció de rapelar li vaig tirant jo de primer fins arribar al penútlim llarg. Foto: el Xavi des de la reunió després del llarg d'Ae.


Ara ja toca la última dificultat de la via, el llarg d'A2, la cosa està bastant neta fins arribar als claus que hi ha metres amunt. Arribo fins el primer clau en lliure (uns 2 metres per sobre la R), d'aquí toca anar amb lliure fins a un cordino guarro uns metres amunt o començar a ficar aliens. No ho acabo de veure clar per sortir amb lliure, així que em penjo de la "V" aparentment bona, però amb qüestió de segons em trobo volant! Per segona vegada en el dia la paret ha escopit un clau, sent en els dos cassos el primer seguro del llarg, amb el que això comporta per les cordes. Me'n vaig uns tres metres per sota la R. Foto: el llarg d'A2, el clau en qüestió es pot veure a la part baixa de l'imatge.
Estem fets caldo psicològicament parlant, per sort ni jo ni i ell ens hem fet mal, tot i que li passo literalment per sobre. El tio malgrat la castanya que li produeixo pasant-li per sobre m'atura amb seguretat i a temps (merci nano!). Malgrat el pati i el desplom del llarg anterior he caigut aprop de la ristra de bolts i m'hi puc pillar per remuntar els metres fins la R de nou. Jo amb l'adrenalina a tope i amb la ràbia ja li anava a enxufar de nou el llarg, sent aquest encara més "expo" sense el clau. El Xavi m'ho impedeix, perquè veu que estic una mica fora de mi, encara tremolant per l'ensurt. Jo continuava descartant la idea del ràpel, ara encara menys. No veiem clar arribar a la següent reunió per rapelar, pels desploms de la paret. Amb el coco pels terres cap dels dos s'atrevia a baixar, no fós cas que ens quedessim penjats al buit sense enllaçar la següent reunió. Foto: Xavi acabant els últims metres del llarg d'Ae i on minuts després aniria a parar-hi jo.


Truco amb un company que recentment a entrat als GRAE per explicar-li la situació i que en faci una valoració, casualment està al parc de bombers i diu que comentarà la situació. En 5 minuts ens truca i diu que ja hi ha un equip que s'estan preparant per sortir. Creuen que amb l'estat de shock que duem, és la millor opció, tot i que jo i el meu orgull ens costa d'assumir un rescat. Però bé en poca estona ja tenim l'helicopter sobrevolant la paret. Finalment sortim per dalt a base de cordes fixes i jumars. Acabem fent de nit la trepada fins al cim i el descens fins a Santa Cecilia.
Agrair des d'aquí al cos dels GRAE pel rescat i la seva professionalitat.

Ha estat tota una cura d'humiltat i una lliço apressa. Em costarà mirar un clau de la mateixa manera....

Per repetir la via no cal dir que ara la cosa està una mica més xunga. A part de tota la artilleria que feia falta, recomano portar pitons (nosaltres anàvem amb els aliens tant sols) per assegurar la sortida de la reunió del llarg d'A2.

Salut més que mai!

Haus-Estrems a la Mòmia

No era per ganes, era per masses històries de por i nervis llegides entorn l’aurea que rodeja aquesta clàssica via que no l’havia repetit abans.

Eren masses les vegades que m’havia fixat en el seu traçat, altres les vegades que m’havia quedat embadalit mirant com pujaven per l’aplastant recorregut, bastantes les piades llegides “poc motivadores” que l’únic efecte que tenien en mi era convèncer-me que no estava preparat per afrontar l’ascensió i sobretot endinsar-me en el mític i temut segon llarg que tantes vegades m’havia imaginat; però alhora tenia clar que si algun dia m’hi llançava a provar-la, volia “catar” les sensacions amb la corda per sota, com a primer de corda, sobretot en aquest llarg.

No pretenc fer una prosa ni molt menys de la via ni tampoc descriure-la pam a pam, ja que els relats que corren per la xarxa són múltiples, tant sols vull fer alguns comentaris/reflexions esperançadors pels pròxims repetidors o per la gent “cagada” com jo que no ens atrevíem a pujar tant sols pel que hem llegit mentre estem assentats en una còmode cadira.

Tant sols comentar que ahir (un dia esplèndid) amb el Guillem vam repetir la via i per fi sabem de primera mà la obra mestre que ens han deixat en Casasayas “Haus” i els germans Estrems. M’inclino i aplaudeixo l’obertura, tenint en compte l’any que va ser oberta!

La via és exposada, això ho ratifico. El segon llarg és morfològic i dur això també i el primer seguro està a tomar “pol saco”. Al tractar-se però, d’una xemeneia és més difícil quedar-te enganxat que caure. Per tant arribar al primer seguro es qüestió de no endinsar-se massa i tranquilitat i anar fent pas a pas. Tant sols em vaig encallar al principi per ficar-me una mica en dintre però superat aquest primer pas, després la xemenia es franca i tampoc ofereix tantes resistències (amb termes d’estretor). El buril casi no fa falta xapar-lo, ja que el parabolt està allà mateix. Sortir d’aquest és on vaig trobar les dificultats del llarg. Mig en diedre, mig empotrat es va fent. Aconsello sortir i pillar els bolos que hi ha a la dreta. El següent parabolt no el veus però queda a uns 5-6 metres a la dreta de la xemeneia. Mig en diedre mig en OW un va superant les dificultats fins als últims metres de la reunió on la cosa ja “afluixa”. A partir d’aquí l’escalada continua sent de “navegar” però les dificultats ens permeten tirar amunt sense pensar on està l’últim seguro. Foto: al cim de la Mòmia el Juny passat després de fer la Santacana-Serrano. Llàstima d'haver-nos deixat la càmera ahir, haguessin sortit fotos molt bones.

La via va ser molt disfrutada, amb això no dic que no passes ni por ni nervis (de manera controlada això sí). L’únic que després d’haver-me empapat de tantes històries encara me la imaginava molt més dura. I això que sóc un escalador “del montón” amb un grau que em permet fer vies clàssiques i poca cosa més.

Moraleja: a vegades (i jo el primer) hi ha vies que n’hauríem de llegir menys històries i enfrontar-nos-hi amb aquest esperit més aventurer dels pioneers. Sense faltar el respecte a la via us animo a provar-la, ja que és tot una ascensió de llegenda!!! Si us heu de baixar doncs cap problema, la via resta allà i segur que vosaltres evolucioneu com per repetir-la algun dia i disfrutar-la com ho vam fer nosaltres.

Casualment quan estàvem altre cop a peu de via hi havia cares conegudes començant la xemenia. Salut fiera!

A gaudir del conglomerat Santbennedictí!