Rwenzori: les muntanyes de la lluna

Si parléssim de grans muntanyes africanes molts diríem el Kilimanjaro, altres el Mount Kenya, potser el Toubkal al Atlas, però, qui diria el Rwenzori?

L’estiu del 2006, després de més de 6 mesos de preparatius, emprenem el viatge que ens duria a la selva de muntanya més alta de la Terra; a les fonts del Nil; a les muntanyes de la Lluna; a la zona glacial més gran del continent africà: al Rwenzori; a cavall entre Uganda i la República del Congo.

Foto: sobrevolant el Sàhara en territori del Sudan.

Més de 25 cims que superen els 4.500 metres, moltes rutes encara per explorar i vies per obrir, cims encara sense nom que ni figuren a la poca cartografia existent, biodiversitat i frondositat vegetal en el seu màxim esplendor, climatologia poc favorable i molta solitud eren la carta de presentació.

Després d’una vintena de dies caminant entre dendrosenecios i lobelias, fang i aigua, gel i roca, i amb una climatologia molt canviant i inestable assolirem l’objectiu proposat. Defugint del Central Circuit, la única ruta turística i “transitada” existent al parc nacional fins a l'actualitat, ens proposàvem enllaçar/obrir una ruta enllaçant el Rwenzori de sud a nord, ascendint com a mínim un cim de cadascun dels 7 massissos principals.

Foto: al Bigo Upper-Bog, per sobre l'alçada de l'Aneto encara ens trobem amb aquest panorama.

Foto: al refugi Elena a 4.500m, un verdader niu d'àguiles.

Foto: de camí al Stairs, cim que compta amb escasses ascensions.

Un total de 10 cims per sobre els 4.500 es van aconseguir pujar, entre ells la tercera cota més alta del continent el pic Margherita (5.109m) i el pic més alt íntegrament en territori del Congo: el pic Albert (5.087m).

Foto: pujant cap al Margherita, abans de començar la glacera.

Fotos: un servidor dalt del pic Albert fotografiat des del pic Margherita i des del mateix cim.

Per si us interessa, podeu llegir més informació i veure més fotos de l’expedició a:

• http://www.clubalpi.com/rwenzori/

• A la última revista Vèrtex publicada nº 218
  

• A la revista Desnivel nº 254 (octubre 2007).
  

Si ara em preguntessin per grans muntanyes africanes, no tindria dubtes en la resposta.

Heinz Pokorski al Bisbe

L'endemà d'anar a fer l'escura-xemeneies per Sant Jeroni, ens trobem amb l'Aritz amb plans poc definits. Ni el café de rigor ens fa despertar de l'estat de somnolència profunda. Poques idees clares... Són les 12 del migdia el pàrking a petar de cotxes i nosaltres som quasi les úniques ànimes vives que encara estem pendonejant per Can Massana amb diferents llibres als dits intentant trobar alguna via convincent (cara nord? agulles?..). L'Aritz pronuncia dues paraules: GAM Bisbe? Fa dos anys que la vam fer però ara mateix resulta el plan més atractiu a fer. En un instant de lucidesa se'm obra el calaix dels projectes i dic: i la Heinz Pokorski a la mateixa agulla? Ens mirem la ressenya i cap a la Nord de Frares falten escaladors (i que duri)! Foto: el recorregut evident per on transcorre la via.

De la via poques coses a dir que no hagi descrit el Piter en el seu blog. Ressaltar que la via no es troba totalment equipada com apareix al llibre de l'Hita. En el moment que es devia fer la guia aquest devia ser el seu estat però el moviment de claus degut als "saques" han fet estralls en l'equipament d'alguns trams (bàsicament i com és d'esperar en els més difícils). Malgrat l'aparença herbosa i la roca "sospitosa" en alguns trams és un via recomanable per defugir dels traçats tope-clàssics de sempre. Quan acabes la via et donen el títol de caçador de pitons, guanyat en la búsqueda d'aquests entre l'herba.

Llarg 1: potser el llarg més "cutre" degut bàsicament a la roca. No us desespereu i seguiu amunt!


Llarg 2: llarg molt elegant, bastant tècnic i vertical.


Llarg 3: seguim en la tònica, potser algu més fàcil que l'anterior però amb una entrada a la R d'apretar i confiar.


Llarg 4: potser el més obligat en lliure sobretot pels primers metres del llarg, protegits per un tac radioactiu que val més no tocar gaire (6a+). Surten passos molt elegants sobre roca no tant elegant.

Llarg 5: canvi en la tònica de la via. Full equiped però sense passar-se. Aquí si que ja fem ús de la tècnica del Wipp Estrep (per quan algun pas no surt nèt) citada per primer cop pels Dalton.

I després de quasi 5 hores de verticalitat: CIM!
Dificultat: El grau obligat estarà entorn el V+, de totes maneres si s'està avesat en les tècniques de diedre el lliure es deixa fer relativament bé. Ens surt tot menys l'últim llarg. La roca mica a mica anirà guanyant en qualitat, nosaltres ja vam col·laborar en la causa.
Material: joc de tascons, algun friend mitjà, bagues i força cintes.

A DISFRUTAR-LA!!

TIM a Sant Jeroni: retorn a la cara fosca

"La enorme laja por donde discurre la vía TIM es uno de los parajes más réconditos y salvajes de Montserrat, no es una pared en la que se vean muchos escaladores, pero estos no han descuidado trazar preciosos itinerarios a uno y otro lado de la llastra, su principal atractivo" (Picazo dixit).

Setmanes després de la tangana per la cara fosca de Diables, tornem a aparcar el cotxe a Santa Cecilia on s'hi respira l'ambient anhelat de "North Face" amb l'objectiu de recorre segurament la xemeneia més llarga de Montserrat a la vessant occidental de Sant Jeroni i alhora si les coses funcionen significarà la última via TIM del Pep de la muralla nord (Diables, Aeri, Patriarques, Ecos i St. Jeroni). Foto: cara oest de Sant Jeroni i la seva llastra desde el cim del Bisbe.


Aproximació: aquí les possiblitats són vàries, nosaltres optem per fer-ho més llarg i amè i ens enfilem per la ferrata Teresina. Un cop al cim, es baixa per una canal arbrada fins al final que ens trobem dos ràpels que ens deixen al peu de cara oest. Encara tocarà fer el porc senglar una estona fins a la gran llastra inconfusible.


RECORREGUT:

L1 (35m, IV+): llarg nèt fins la reunió de burils. S'ha d'anar olorant el camí més fàcil mentre realitzes una travessa en diagonal ascendent. Tant sols un parell de forats et permeten posar algun micro de confiança.

L2 (40m, V): en aquest les dificultats augmenten un xic, però els seguros continuen sent inexistents, exceptuant la reunió intermitja de xapar i seguir. Llarg molt estret en la última part. Ens trobem un parell de fissures on es pot protgeir. El curro està en avançar. La protecció és factible però prescindible degut a l'estretor. La reunió de 4 burils (2 amb xapa recuperable).




L3 (30m, V+): aquest és el llarg més difícil en quan al lliure però també el més equipat. Inmillorable l'ambient quan surts de la xemeneia. És on es concentra el pas del llarg que tampoc és obligat, però mola anar amb lliure amb l'ambientàs. Hi trobem un spit i tot!!! La resta claus i algun buri. La reunió es pot montar passat l'arbret en una fissura a canyon.


L4 (15 metres, IV+): llarg desequipat, el més difícil sortir de la R. Es monta reunió en una alzina i després el cim ja el tens a tiro piedra fent una grimpadeta.

És curiosa la sensació de sortir a la "llum" del cim i tornar a veure civilització després d'estar recorrent les profunditats de la llastra i sentir-te tant lluny de tot. Com en tant poca porció d'espai és puguin donar ambients tant distants...

Felicitats Pep, pel repoker de TIM's de la nord!

Material: joc de micros, algun friend mitjà i dos recuperables. Els pitons no són necessaris.

Via ultrarecomanable pels romàntics montserratins. Val la pena la caminata, per palpar la valentia dels pioneers, la tranquilitat d'un sector oblidat per les grans masses, el vent penetrant que recorre a través de la llastra, l'ambient montserratí en tots els sentits...