51 anys i un dia més tard....

La cadireta del Diable omnipresent

....tres tirilles passem de llarg la marabunta que pastura pel monestir, enfilem les escales cap Sant Benet fugint del rebombori per situar-nos als peus de l'Elefant amb la vista posada a la fissura que ratlla la banda dreta de la trompa on l'Anglada i en Guillamon van deixar-hi la seva firma un 28 de maig de 1959. La ressenya.

El traçat impecable i variat, pel que fa el rocam va millorant amb l'alçada, el segon llarg a part de ser el més fi també es el més "fluix" pel que fa la roca.
L'equipament encara és manté intacte des de la obertura, desconeixent si alguna de les peçes es va afegir a posteriori. Les reunions de 3 peçes mínim (la penúltima es pot reforçar), amb seguros que no crec que superin els llindars exigits per la UIAA.

Els pitons de l'artificial semblen estar bastant a caldo tot i així en vam veure algun que després de tant temps per allà passant fred ja tenia ganes d'anar a ritme de lambada. També hi ha un cordinet de 3mm que l'últim que et venen ganes de fer al veure'l és de riure... Olé pels que passeu en lliure per aquest llarg, molt alpin el tema!

De casa jo portaria friends fins el nº3, tascons cable per llaçar burils i/o cordinos, 3-4 recuperables i els estreps. Ah! I un martell amb un parell de claus al fons de la motxilla per si les flies.

Via molt recomanable per als que us agraden les clàssiques de tota la vida!

Romanticorusticoclimb

Trilogia Torras-Nubiola

Lluny de les vies de moda, de les vies "prefabricades" amb lògica a vegades més que dubtosa, de les grans masses i els seguros relucientes existeixen itineraris on encara si respira l'essència montserratina com dirien alguns, traçats clàssics on encara si olora a bota dura, mosquetons de ferro i cordes de cànem...

El binomi Torras-Nubiola s'associa ràpidament a les primeres xemeneies montserratines amb el permís dels TIM. Amb la pretensió de rescatar la seva fama o sencillament no deixar que caiguin en l'oblit algunes de les seves primeres, deixo anar el que m'he trobat en tres de les seves vies repetides darrerament; on la dificultat és el que menys importa.


Torras-Nubiola a la Figuereta (20/08/09): entrem per la Ribas Velasco (inici comú amb el 1r llarg de la Ven suri Ven i després agafant la fissura de la dreta), llarg de V+ assegurat amb spits i claus. Després d'una mica d'embardissada s'arriba a la figuera i comença el festival de xemeneia amb equipament força "generos" per la meva sorpresa, posant algun friend després veia que em saltava algun dels segurus. Últim llarg a pèl. Les reunions menys la primera feta en una soca estan reequipades amb bolts. Molt estètica la reunió dalt del gran gendarme adossat que s'assoleix sortint per la dreta. En tota la via vam posar 3 peçes petites-mitjanes que podien ser perfectament prescindibles...




Torras-Nubiola a Sant Jeroni (19/05/10): si no us fa mandra caminar més que escalar a la llastra de la oest de Sant Jeroni us recomano fer-hi una visita. Si ja heu fet la TIM, l'altre recomanable és aquesta que puja per l'altre costat. Només vam saber trobar un buril de progressió, així que amb 4-5 cintes i alguna baga per ponts de roca és suficient. Vam empalmar el 2n i 3r llarg, tot i que potser també es podria fer en 2. L'únic pas un xic "burrot" és la sortida de la R1 la resta és un gaudir pels sentits.


Torras-Nubiola-Capeta al Sabre (25/05/10): tant sols consta d'un llarg de 50 metres, per tant perfectament combinable amb la de la Figuereta o alguna altra de la oest d'agulles, alhora és la més exposada de les tres bàsicament per l'amplitud. La part de baix és estreta però el tema es va eixamplant obligant-te a la part de dalt a fer ramonage, amb un final de festa antològic per fer el canvi de paret. A la via hi ha un cap de buril, un spit i 3 claus (dalt de tot), vam fer servir camalot del 2 i del 0,5; amb aliens potser es trauria més suc d'alguns forats però tampoc es van trobar a faltar.

El Sabre vist des de la veïna Ven Suri Ven. Autor: Guillem

Torras-Nubiola, Nubiola-Torras l'ordre dels factors no altera el producte: essencia montserratina, etiqueta de qualitat!

Per tu Laura, perquè també vas saber gaudir d'aquestes petites joies...

Homus Montserratinus

Després de un paron bloggero important torno a la carga, a veure quan dura aquest cop... Ahi va el cuento:

Fa uns dies amb el Ferran vam repetir aquesta via de la Roca de'n Sanhida (50 metres passada la Font de la Llum). Poca info hi havia de la via oberta per l'Hita el 98, però la crítica era força bona! Així que s'havia de provar!

Via curta però contundent pels que com jo anem pel món amb grau clàssic. La fem en 6 llargs com marca l'Hita, tot i tenir "només" 150 metres no és massa recomanable empalmar llargs pel roçament i perquè s'hauria de duplicar el nombre de ferros. Fissures de baix a dalt, amb una travessa per sota un sostre molt fanàtica però res de 6a com marca l'Hita, hem trobat que els graus d'alguns llargs podrien ser un plus o inclús dos per sobre... o és que no som prou homus montserratinus, tot potser!

A la via trobem algun pitó, tacs de fusta i baguetos; totes les reunions estan amb dos spits i un parabolt.
De casa haurem de portar bagues o cintes llargues, un joc de tascons i un de friends fins el nº4 (força recomanable duplicar friends petits pel darrer llarg de placa desequipada, rallada per una fissura pel mig: BRUTAL!). La corda fixa del 5e llarg ja no hi és, (sembla que s'ha utilitzat per llaçar les sabines) ara és una escalada "facilonga" sobre roca bastant cutre.

Alguns pitons/escàrpies fan bastanta angúnia, com el primer del darrer llarg que va voler sortir quan vaig tibar per sortir del desplomillo de sortida, tot i que es pot protegir amb aliens i tascons a caldo...
Pel que fa a la roca d'alguns llargs, -ehem ehem-, ja se sap: cara nord. Encara li falten repeticions.
Un cop a la última reunió hi ha la opció de seguir la Anglada-Eli per completar la jornada, tornar per la canal dels Micos o fer 3 ràpels que et deixen a peu de via! Donada la hora vam optar per aquesta darrera opció.

En definitiva una via ben poc montserratina, però ben recomanable pels homus montserratinus que volgueu traure gasto dels friends i pelar-vos les mans en territori de conglomerat...

Fredi-Picazo a la Roca dels Hurons

Dissabte quedo amb dos bons fanàtics montserratins el Pep i el Ballart sense gaires objectius clars però amb intenció d'encetar la campanya Montserrat Norfeis 2009, bé l'Armand ja l'havia començat... però al llibre de piades de Santa Cecilia encara no li han tret la pols. Després de fer deliberacions vàries ens acabem decantant per una via que rarament cap d'ells ha fet: la Fredi-Picazo a la Roca dels Hurons.

Després de la bona aproximació fins arribar al coll del Miracle davallem cap al nord de la muralla d'Ecos i anar fent via per un dels senders "marcats" menys fressats de la muntanya. Arribats a peu de via quina és la nostra sorpresa quan veiem els parabolts al costat dels rusticoburils... cap de nosaltres en tenia constància, deu ser cosa del Picazo pensem...

Foto: la talaia de la Roca dels Hurons i la aresta per on transcorre la via

Com que això de piar llarg a llarg no m'entusiasme gaire us deixo l'únic enllaç que he trobat a la xarxa que parla de la via i on ja es descriu el recorregut, afegir que en comptes del ràpel (que es pot fer d'un cordino en un parabolt)per arribar al peu del 5e llarg vam destrepar-ho (tram curt i bon canto), en el 5é llarg hi ha un parabolt i l'únic llarg que discrepo en grau és l'últim on jo li posaria un grau més ben ve.

Foto: el Pep arribant a la R2.

Foto: el mendalerenda fent el ciclista en el 3r llarg

La via és ben recomanable a tots aquells amants dels llocs tranquils de la muntanya i als que no faci mandra caminar i assequible tenint en compte com les gastaven el binomi Fredi-Picazo en aquella decàda. Fullequiped amb parabolts i algun clau i burí, només fem servir dos micros en tota la via, algun cordinillo per llaçar claus i els estreps pel 3r llarg.

Foto: quarta tirada

Roca de qualitat bona a estudiar en algun tram.. tot i que em contribuït a una neteja de llastres i rocs sueltos com aquells del frente revolucionario montañes aprofitant que per aquests varals no s'hi passeja ningú.


Hem empalmat el 1r i 2n llarg i els dos últims que són de l'aresta nord, el més expo de la via és aquest darrer tram d'aresta oberta als 40's per gent de Manresa (Caselles et al.), no s'hi val caure!! Recomanable empalmar-los i així evitar un possible factor 2 de la sortida de la última R on es concentren les dificultats del darrer llarg.

Foto: penúltim llarg (primer de l'aresta nord), xapes un clau i a còrrer o no!

Un cop al cim es destrepa uns metres cap al sud i es troba una instal·lació de ràpel que ressegueix l'aresta sud i on s'observa un museu in-vivo de peçes històriques!


TOPE CLÀSSIC!!

Al loro!!! Restriccions a la Delfos!

Fa un parell de caps de setmana repetint aquesta tope clàssica via montrebeiana ens vam trobar amb un pajaru que no crec que se'n tingui constància fins al moment. Si hi aneu eviteu mirar-li la cara, pot ferir sensibilitats. No és agressiu però el principi de prudència és important en aquests casos. Creiem que es tracta de la cria, no tenia pinta de poder volar encara... Espero que no fotin mà dura els de la fede... sempre es pot alegar que el bitxu en qüestió va bé per reforçar la R.

Pel que fa la via, molt ben parida, més vertical i més sostinguda que la Paul-Lalueza feta unes setmanes enllà amb el Marcel i el Kletterer. No té les xemeneies marca de la casa que té la Paul però el pati és més ben parit i el penúltim llarg ens reserva una bona apretada.


El que em va triomfar de la via pels tirilles que anem pel món amb grau clàssic és que es pot fer tota sense haver-te de penjar en cap moment. Els pitons (algun duiem) actualment no fan falta i d'aliens tampoc en tenim així que... amb joc de tascons (algun de micro també vam posar) i algun friend petit-mitjà a fotre-li gasto. Ho dic pels que com nosaltres tampoc tenen aquests trastos topetècnics, que no cal que es facin enrere, si els porteu els fareu servir això sí. Les R és poden reforçar pràcticament totes sense pitonar.


Ningú al prat, i cap rastre d'escaladors per la zona... només els kamikazes que salten d'Aragó a les ultimalles del dia...

Però que ben parit que és Montrebey!!!

Wild Planet a la Roca dels Arcs

Aquest cap de setmana Vilanova de Meià, concretament el bar Cirera s’hi oloraven aires de retrobada tal com ja ha comentat un tal Kletterer (que s’apartin les criatures, que arriba la jefatura!!), apart de torna a veure cares conegudes i veure fotos de l'estiu per Randa, ja que érem a puesto, no es podia marxar sense fer un tastet del calcari de la zona, més que res per justificar que era una retrobada de la FEEC i no de puntaires o sardanistes...

Com a perseguidor de vies TOPE CLÀSSIC o VIES REINES (Caranorte dixit), la Wild Planet era la via que em cridava més des de feia temps de la Roca dels Arcs. Per tant, només calia convèncer algú perquè m’hi acompanyés. Després de fer un sondeig, va ser fàcil trobar 2 pretendents (l’alpinero Marcel i el Bruno Sambarineit) que també anaven al darrere del Planeta Salvatge. Després de dormir en un hotel de mil estrelles que hi ha a la Font de la Figuera enfilem diumenge al matí cap a la via. Foto: el Sambarinait empalmant els 2 primers llargs.

Què dir de la via que no s’hagi dit per la xarxa?... em sembla que RES. Com ja sap tothom o si més no la majoria dels que estem connectats virtualment, la via s’ha reequipat amb parabolts, substituint el podrimer de seguros que tothom parlava per peçes a canyon. Només vam fer un pas d’alien per arribar a un parabolt un pèl llunyà. Foto: Marcel començant el 2n llarg.

Primer llarg de tràmit, 2 llargs de pedaleig amb algun tram divertit en lliure on no fa gaire gràcia caure inclús de segon (sobretot al 3r llarg). I després venga! Festival de plaques i algun tram de fissura (molt menys del que semblaria des de baix). La tònica com ja se sap, són pocs seguros, però tampoc en cal més. Foto: Bruno planejant i enfilant el 3r llarg.

Foto: Marcel repartint la correspondència a les múltiples bústies de la travessia del mateix llarg.

A la nova ressenya del Nifo després del reequipament, parla de portar 4 micros. Nosaltres portàvem el semàfor d’aliens i el blau i camalots (0,5; 1, 2 i 3). Crec que tard o d’hora vam acabar posant totes les peçes. També és veritat que aquesta gent va molt forta i nosaltres no. Així que ja valorareu vosaltres mateixos que cal. Els tascons es van omplir de pols. Foto: les bèsties disfrutant en el 5e llarg.

Foto: l'aprendiz obrint el 6é llarg non-expansion.

Foto: Marcel en el 7é llarg.

Vam sortir per la feixa (la faja de las sabinas), tal i com es feia originalment; tot i que ara hi ha un llarg més per sortir per dalt!

Via molt recomanable!

Pululant per la nord del Vignemale

La fascinació per aquesta tàpia es remonta a l'estiu del 2005, quan vaig trepitjar per primera vegada el plateau d'Oulettes de Gaube. En aquell moment l'objectiu era fer la "olla del Vignemale" (Petit Vignemale-Montferrat), però recordo que durant les dues nits que vam passar acampats a la zona costava perdre de vista al que potser és el 3000 més alpí per la seva vessant més bèstia.

Aquest estiu, tres anys més tard, ens tornàvem a plantar al mateix punt. Enguany però, hi havia una diferència, la Nor Feis del Vinhamala n'era el propi objectiu. Reposant còmodament fora la tenda esperàvem que les boires ens donessin treva per intentar dibuixar visualment per on transcorria l'itinerari més clàssic obert fa més de 70 anys per Barrio i Belloq.

Sortir de la tenda encara de nit, encendre els frontals, calçar-se els grampons, buscar les febleses que ens oferia la rimaia per col·locar-nos a la vertical de la paret van ser el preludis d'una llarga jornada...
...després del famós primer llarg d'orfita verda i fer varis metres de trams arrampats de III-IV mig al ensamble mig fent llargs ens empitxem bastant més per l'esquerra del que tocava i quan ens adonem estem prou amunt com per no veure clar com accedir a l'aresta intermitja.

No veiem clara la ruta d'accés, potser perquè la mentalitat clàssica ens ho feia veure massa tieso per ser dels anys 30 (que ilusos!). Ja en terreny de ningú i seguint amb aquesta mentalitat, anem fent per lu que sembla més evident rodejant una zona de desploms i tocant al Gaube (segons ressenyes del refugi seria la variant Chevallier Mailly) trobem algun pitó desperdigat que dóna ànims però en general res de res.
Muntem algunes reunions sobre roca bastant-molt cutre, alguns llargs devien ser de la variant però penso que vam obrir algun llarg de V o més (visió difuminada per la precarietat de la roca) que no compto que hagués estat trepitjat mai per unes botes de l'època o uns gats, molt poca possibilitat de protecció i la roca en molts trams millor no mirar-la gaire.

Quan ja pensàvem que un vivac pillavem segur (de fet carretejàvem el plumes i la funda, per si les flies), accedim a l'aresta vermella (on hi desemboca també l'aresta intermitja).


Un cop aquí puja la moral, ens tornem a trobar dins la via, ara toca correr, que la nit no trigaria a arribar. Tota la zona d'esquistos vermells (segons les ressenyes expo per la roca cutre) ens semblava un regal equipada amb pitons i fins i tot amb alguna expansió!



Arribem a l'aresta de Gaube i ja veiem clar que si no hi ha cap imprevist més sortirem de dia per dalt; però si ens trobem amb una reunió amb parabolts i tot!


Finalment a les 20:30 fem cim, després de 13 hores de pulular per la nord (tot un rècord, jaja). El regal apart del cim és veure tot el pirineu francés sota un mar de núvols, només a la vista els cims alts.

Quasi 4 hores més tard, ja passada la mitjanit s'acaba el via crucis quan entrem a la tenda, ben cuits però amb la feina feta!