Haus-Estrems a la Mòmia

No era per ganes, era per masses històries de por i nervis llegides entorn l’aurea que rodeja aquesta clàssica via que no l’havia repetit abans.

Eren masses les vegades que m’havia fixat en el seu traçat, altres les vegades que m’havia quedat embadalit mirant com pujaven per l’aplastant recorregut, bastantes les piades llegides “poc motivadores” que l’únic efecte que tenien en mi era convèncer-me que no estava preparat per afrontar l’ascensió i sobretot endinsar-me en el mític i temut segon llarg que tantes vegades m’havia imaginat; però alhora tenia clar que si algun dia m’hi llançava a provar-la, volia “catar” les sensacions amb la corda per sota, com a primer de corda, sobretot en aquest llarg.

No pretenc fer una prosa ni molt menys de la via ni tampoc descriure-la pam a pam, ja que els relats que corren per la xarxa són múltiples, tant sols vull fer alguns comentaris/reflexions esperançadors pels pròxims repetidors o per la gent “cagada” com jo que no ens atrevíem a pujar tant sols pel que hem llegit mentre estem assentats en una còmode cadira.

Tant sols comentar que ahir (un dia esplèndid) amb el Guillem vam repetir la via i per fi sabem de primera mà la obra mestre que ens han deixat en Casasayas “Haus” i els germans Estrems. M’inclino i aplaudeixo l’obertura, tenint en compte l’any que va ser oberta!

La via és exposada, això ho ratifico. El segon llarg és morfològic i dur això també i el primer seguro està a tomar “pol saco”. Al tractar-se però, d’una xemeneia és més difícil quedar-te enganxat que caure. Per tant arribar al primer seguro es qüestió de no endinsar-se massa i tranquilitat i anar fent pas a pas. Tant sols em vaig encallar al principi per ficar-me una mica en dintre però superat aquest primer pas, després la xemenia es franca i tampoc ofereix tantes resistències (amb termes d’estretor). El buril casi no fa falta xapar-lo, ja que el parabolt està allà mateix. Sortir d’aquest és on vaig trobar les dificultats del llarg. Mig en diedre, mig empotrat es va fent. Aconsello sortir i pillar els bolos que hi ha a la dreta. El següent parabolt no el veus però queda a uns 5-6 metres a la dreta de la xemeneia. Mig en diedre mig en OW un va superant les dificultats fins als últims metres de la reunió on la cosa ja “afluixa”. A partir d’aquí l’escalada continua sent de “navegar” però les dificultats ens permeten tirar amunt sense pensar on està l’últim seguro. Foto: al cim de la Mòmia el Juny passat després de fer la Santacana-Serrano. Llàstima d'haver-nos deixat la càmera ahir, haguessin sortit fotos molt bones.

La via va ser molt disfrutada, amb això no dic que no passes ni por ni nervis (de manera controlada això sí). L’únic que després d’haver-me empapat de tantes històries encara me la imaginava molt més dura. I això que sóc un escalador “del montón” amb un grau que em permet fer vies clàssiques i poca cosa més.

Moraleja: a vegades (i jo el primer) hi ha vies que n’hauríem de llegir menys històries i enfrontar-nos-hi amb aquest esperit més aventurer dels pioneers. Sense faltar el respecte a la via us animo a provar-la, ja que és tot una ascensió de llegenda!!! Si us heu de baixar doncs cap problema, la via resta allà i segur que vosaltres evolucioneu com per repetir-la algun dia i disfrutar-la com ho vam fer nosaltres.

Casualment quan estàvem altre cop a peu de via hi havia cares conegudes començant la xemenia. Salut fiera!

A gaudir del conglomerat Santbennedictí!