22 de nov. 2007

Mantecas a la Roca Alta

Escalar a la Roca Alta és sinònim de disfrute i silenci (com a mínim les ocasions viscudes). Les vies són més curtes que la seva veïna Roca dels Arcs però l'ambient no té res a envejar. Si s'està motivat perfectament es poden combinar dos vies del sector en el dia, però amb una via com la Mantecas, malgrat siguin no gaire més de 150 metres, un ja queda satisfet.
Diumenge al matí, després d'un vivaquillo "alpin style" als exteriors de l'ermita, enfilem cap a Roca Alta per anar a fer aquesta tope clàssica de la paret.

Accés: es deixa el cotxe al costat d'un camp d'oliveres i s'agafa la pista que s'abandona al cap de poc per enfilar pel pedregam que ens deixa al peu del bastió més imponent de la paret. La via comença en una més que marcada fissura equipada.

La via
Consta de 160 metres recorreguts repartits en 6 llargs. Possibilitat d'empalmar 2n i 3r. El grau màxim segurament no passa del V+ però penso que fer artifo en el primer llarg, s'està desperdiciant l'al·licient de la via. Roca excel·lent, equipada (pitons, parabolt i ponts de roca) en els punts més difícils i a protegir en els altres. Portar camalots mitjans i algun de petit. No vam posar cap tascó però segurament també es deu passar només amb un joc. La topo del companys de ressenya.

L1 (35 metres, 6a):
Que es pot dir d'aquest llarg? Doncs que és BRUTAL! És una fina fissura molt tiesa però on vas trobant cantos, pura continuitat. Els braços et queden coma butifarres però realment és d'aquells llargs que encadenar-lo motiva! Des de sota ho mires i realment costa de veure-li color. Els empotraments de mà et fan sentir aprendiz de Huber per uns moments.
L'equipament força abundant (pitons, ponts de roca i un parabolt) fan que el coco no s'escalfi més del compte. Portar bastantes cintes.

L2 (25 metres, V/V+): es comença amb un flanqueig a esquerres protegit per un pitó i acte seguit tires amunt (parabolt). Pas atlètic per sortir a terreny més fàcil (desequipat IV+). Reunió a la dreta d'un arbre.

L3 (20 metres, IV+): llarg net però protegible. Casi no fa falta posar res perquè els cantos de la bavaresa són un escàndol. Després el terreny ja s'ajau per arribar a la R. Crec que en tot el llarg només vam posar un C2. Hi ha un pitó a un metre de la R (per fer bonic suposo!).

L4 (30 metres, V/V+): un pas atlètic t'aventura en un terreny de bústies i més bústies per anar flanquejant a l'esquerra i trobar-te una placa ben protegida fins entrar a la R. Agafar la línia de parabolts de la dreta. La de l'esquerra és la via Sol d'Espanya.

L5 (15 metres, V): llarg de tendències dretanes fins arribar en un jardinet horitzontal. Tan sols un parell de passos fins de peus, però amb PACO's bons pillant una llasta ben parida. (PACO= PÁ COjerse).

L6 ( 35 metres, 6a+ ?): aquí és on nosaltres la liem de mala manera. Segons la ressenya del Luichy era pràcticament recte. Però recte es veia una línia de parabolts lluents acabats de sortir del taladro. I a dreta no veiem res, tant sols dos parabolts a uns 15- 20 metres més amunt al costat d'una fissura. Per voler anar ràpid ens posem a la linia nova sortint un llarg prou bonic i atlètic. Aglú en sap el grau i la via?. Una parella que acaben de fer la via des de la llunyania ens criden que anem errats! En part es ho imaginàvem però ja estàvem posats dins el pollastre. Queda per tant l'últim llarg de la Mantecas. En blau continu el traçat més o menys mal dibuixat de la via. En discontinu la variant de l'últim llarg que hem fet la cordada Mc kenzie!


Descens: s'acaba de pujar al cim de la Roca Alta (5'), es mira la panoràmica impressionant del Prepirineu i Pirineu (10') i cap a buscar el coll de l'esquerra fins a buscar el pedregam de nou i al cotxe (25').

VIA DEL TOT RECOMANABLE

14 de nov. 2007

Griviola Bella al Montgrós

L'últim sender vertical (que no vol dir l'únic després de la sortida Montrebeiana) ha estat a la zona d'Ecos. Enfilar des de Santa Cecilia fins al coll del Migdia a priori es veu una tasca feixuga, però un cop ets al coll, la zona més salvatge, ferestega i solitaria de Montserrat et dona la benvinguda.

Aquesta vegada tocava enfilar per la gran mole de la zona: el Montgrós. Turó que pràcticament es divisa des de tota la muntanya. I que des del seu cim tens segurament la vista més àmplia de Montserrat. La via escollida: la gràn clàssica de la Paret, una obra del mestre Picazo.

Accés
Per arribar-hi fara falta baixar bastant tros en direcció a la cara sud fins un punt on veurem una pintada descomunal en una roca que posa: Montgros. En aquest punt enfilar per una canal amb cordes fixes fins al peu de la paret. La via comença a la dreta de la paret en una espècie de canal herbàcia plena d'aritjols.
La via

La Griviola Bella recorre el pany de la cara est per una espècie de "canalizo" evident. Són 250 metres d'escalada repartits en 6 llargs ben llargs. La via està "equipada" en els trams més drets i desequipada als dos últims llargs i mig més arrampats. Farà falta algun cordino, algun friend mitjà i sobretot micros o aliens pels forats de la placa. Foto: cara est del Mongros. La via va a buscar el bosc en horitzontal de la dreta i segueix pel diedre-canal més evident de sobre.


Llarg 1 (IV+/V): 40 metres equipats amb un sol parabolt. Als primers metres tens un arbre i despres pots posar algun psico cordino als arítjols que et queden a la esquerra fins arribar al parabolt en el canvi de paret després de fer un tram de xemenia. Jo inclús vaig fer algun pas de AT2 (Artítjol Traccio). Després de xapar el parabolt flanqueig cap a esquerra arribant a una terrassa a on et trobes una R més cutre i dp la Reunió bona de la Griviola equipada amb parabolts.

Llarg 2 (V+, 6a+/Ae): 50 metres de pura continuïtat. Es necessitaran unes 17 cintes. De segon provo de treure'ho en lliure i tant sols faig una pillada per culpa d'un desequilibri. Llarg guapísim de roca excelent i aire entre els seguros. Que s'ha d'escalar vaia!

Llarg 3: (V+,A0): 25 metres amb un parabolt sortint de la R un cordino i un altra parabolt. El pas més dur sortint de la R. Com en el llarg anterior hi ha castanya entre seguros. Foto: Joaquin pujant pel llarg 3 entre l'ombra i la llum.


Llarg 4: (V): 40 metres que es van arrampant a mesura que es puja. Es xapen tres parabolts i dp desapareixen els seguros fins la la R4. Foto: conjunt d'Agulles (Salamandra, Talaies, Sant Jeroni...)
Llarg 5 (IV): 40 metres nets. S'ha de flanquejar bastant cap a la dreta per trobar altre cop el "canalizo" i seguir-lo amunt.

Llarg 6: (III+): 55 metres campi qui pugui. S'ha d'arribar a dalt com sigui i al gust del consumidor. Les mentalitats clàssiques buscaran les mínimes dificultats.

Finalment arribem al més que gros cim d'aquesta agulla-turó tant peculiar.


Descens

De l'ample cim es baixa en direcció nord caminant fins al collet que es tira a la dreta i anar fent via avall pel camí més evident. Passant pels peus de la Salamandra i un tros més avall ja s'empalma amb el camí fet anteriorment que ara el farem de pujada fins al coll del Migdia.