1 juny 2010

51 anys i un dia més tard....

La cadireta del Diable omnipresent

....tres tirilles passem de llarg la marabunta que pastura pel monestir, enfilem les escales cap Sant Benet fugint del rebombori per situar-nos als peus de l'Elefant amb la vista posada a la fissura que ratlla la banda dreta de la trompa on l'Anglada i en Guillamon van deixar-hi la seva firma un 28 de maig de 1959. La ressenya.

El traçat impecable i variat, pel que fa el rocam va millorant amb l'alçada, el segon llarg a part de ser el més fi també es el més "fluix" pel que fa la roca.
L'equipament encara és manté intacte des de la obertura, desconeixent si alguna de les peçes es va afegir a posteriori. Les reunions de 3 peçes mínim (la penúltima es pot reforçar), amb seguros que no crec que superin els llindars exigits per la UIAA.


Els pitons de l'artificial semblen estar bastant a caldo tot i així en vam veure algun que després de tant temps per allà passant fred ja tenia ganes d'anar a ritme de lambada. També hi ha un cordinet de 3mm que l'últim que et venen ganes de fer al veure'l és de riure... Olé pels que passeu en lliure per aquest llarg, molt alpin el tema!

De casa jo portaria friends fins el nº3, tascons cable per llaçar burils i/o cordinos, 3-4 recuperables i els estreps. Ah! I un martell amb un parell de claus al fons de la motxilla per si les flies.


Via molt recomanable per als que us agraden les clàssiques de tota la vida!

Romanticorusticoclimb

27 maig 2010

Trilogia Torras-Nubiola

Lluny de les vies de moda, de les vies "prefabricades" amb lògica a vegades més que dubtosa, de les grans masses i els seguros relucientes existeixen itineraris on encara si respira l'essència montserratina com dirien alguns, traçats clàssics on encara si olora a bota dura, mosquetons de ferro i cordes de cànem...

El binomi Torras-Nubiola s'associa ràpidament a les primeres xemeneies montserratines amb el permís dels TIM. Amb la pretensió de rescatar la seva fama o sencillament no deixar que caiguin en l'oblit algunes de les seves primeres, deixo anar el que m'he trobat en tres de les seves vies repetides darrerament; on la dificultat és el que menys importa.


Torras-Nubiola a la Figuereta (20/08/09): entrem per la Ribas Velasco (inici comú amb el 1r llarg de la Ven suri Ven i després agafant la fissura de la dreta), llarg de V+ assegurat amb spits i claus. Després d'una mica d'embardissada s'arriba a la figuera i comença el festival de xemeneia amb equipament força "generos" per la meva sorpresa, posant algun friend després veia que em saltava algun dels segurus. Últim llarg a pèl. Les reunions menys la primera feta en una soca estan reequipades amb bolts. Molt estètica la reunió dalt del gran gendarme adossat que s'assoleix sortint per la dreta. En tota la via vam posar 3 peçes petites-mitjanes que podien ser perfectament prescindibles...




Torras-Nubiola a Sant Jeroni (19/05/10): si no us fa mandra caminar més que escalar a la llastra de la oest de Sant Jeroni us recomano fer-hi una visita. Si ja heu fet la TIM, l'altre recomanable és aquesta que puja per l'altre costat. Només vam saber trobar un buril de progressió, així que amb 4-5 cintes i alguna baga per ponts de roca és suficient. Vam empalmar el 2n i 3r llarg, tot i que potser també es podria fer en 2. L'únic pas un xic "burrot" és la sortida de la R1 la resta és un gaudir pels sentits.


Torras-Nubiola-Capeta al Sabre (25/05/10): tant sols consta d'un llarg de 50 metres, per tant perfectament combinable amb la de la Figuereta o alguna altra de la oest d'agulles, alhora és la més exposada de les tres bàsicament per l'amplitud. La part de baix és estreta però el tema es va eixamplant obligant-te a la part de dalt a fer ramonage, amb un final de festa antològic per fer el canvi de paret. A la via hi ha un cap de buril, un spit i 3 claus (dalt de tot), vam fer servir camalot del 2 i del 0,5; amb aliens potser es trauria més suc d'alguns forats però tampoc es van trobar a faltar.

El Sabre vist des de la veïna Ven Suri Ven. Autor: Guillem


Torras-Nubiola, Nubiola-Torras l'ordre dels factors no altera el producte: essencia montserratina, etiqueta de qualitat!

Per tu Laura, perquè també vas saber gaudir d'aquestes petites joies...

7 abr. 2010

Homus Montserratinus


Després de un paron bloggero important torno a la carga, a veure quan dura aquest cop... Ahi va el cuento:

Fa uns dies amb el Ferran vam repetir aquesta via de la Roca de'n Sanhida (50 metres passada la Font de la Llum). Poca info hi havia de la via oberta per l'Hita el 98, però la crítica era força bona! Així que s'havia de provar!


Via curta però contundent pels que com jo anem pel món amb grau clàssic. La fem en 6 llargs com marca l'Hita, tot i tenir "només" 150 metres no és massa recomanable empalmar llargs pel roçament i perquè s'hauria de duplicar el nombre de ferros. Fissures de baix a dalt, amb una travessa per sota un sostre molt fanàtica però res de 6a com marca l'Hita, hem trobat que els graus d'alguns llargs podrien ser un plus o inclús dos per sobre... o és que no som prou homus montserratinus, tot potser!



A la via trobem algun pitó, tacs de fusta i baguetos; totes les reunions estan amb dos spits i un parabolt.
De casa haurem de portar bagues o cintes llargues, un joc de tascons i un de friends fins el nº4 (força recomanable duplicar friends petits pel darrer llarg de placa desequipada, rallada per una fissura pel mig: BRUTAL!). La corda fixa del 5e llarg ja no hi és, (sembla que s'ha utilitzat per llaçar les sabines) ara és una escalada "facilonga" sobre roca bastant cutre.


Alguns pitons/escàrpies fan bastanta angúnia, com el primer del darrer llarg que va voler sortir quan vaig tibar per sortir del desplomillo de sortida, tot i que es pot protegir amb aliens i tascons a caldo...
Pel que fa a la roca d'alguns llargs, -ehem ehem-, ja se sap: cara nord. Encara li falten repeticions.
Un cop a la última reunió hi ha la opció de seguir la Anglada-Eli per completar la jornada, tornar per la canal dels Micos o fer 3 ràpels que et deixen a peu de via! Donada la hora vam optar per aquesta darrera opció.

En definitiva una via ben poc montserratina, però ben recomanable pels homus montserratinus que volgueu traure gasto dels friends i pelar-vos les mans en territori de conglomerat...