La fascinació per aquesta tàpia es remonta a l'estiu del 2005, quan vaig trepitjar per primera vegada el plateau d'Oulettes de Gaube. En aquell moment l'objectiu era fer la "olla del Vignemale" (Petit Vignemale-Montferrat), però recordo que durant les dues nits que vam passar acampats a la zona costava perdre de vista al que potser és el 3000 més alpí per la seva vessant més bèstia.
Aquest estiu, tres anys més tard, ens tornàvem a plantar al mateix punt. Enguany però, hi havia una diferència, la Nor Feis del Vinhamala n'era el propi objectiu. Reposant còmodament fora la tenda esperàvem que les boires ens donessin treva per intentar dibuixar visualment per on transcorria l'itinerari més clàssic obert fa més de 70 anys per Barrio i Belloq.Sortir de la tenda encara de nit, encendre els frontals, calçar-se els grampons, buscar les febleses que ens oferia la rimaia per col·locar-nos a la vertical de la paret van ser el preludis d'una llarga jornada...
...després del famós primer llarg d'orfita verda i fer varis metres de trams arrampats de III-IV mig al ensamble mig fent llargs ens empitxem bastant més per l'esquerra del que tocava i quan ens adonem estem prou amunt com per no veure clar com accedir a l'aresta intermitja.
No veiem clara la ruta d'accés, potser perquè la mentalitat clàssica ens ho feia veure massa tieso per ser dels anys 30 (que ilusos!). Ja en terreny de ningú i seguint amb aquesta mentalitat, anem fent per lu que sembla més evident rodejant una zona de desploms i tocant al Gaube (segons ressenyes del refugi seria la variant Chevallier Mailly) trobem algun pitó desperdigat que dóna ànims però en general res de res.
Muntem algunes reunions sobre roca bastant-molt cutre, alguns llargs devien ser de la variant però penso que vam obrir algun llarg de V o més (visió difuminada per la precarietat de la roca) que no compto que hagués estat trepitjat mai per unes botes de l'època o uns gats, molt poca possibilitat de protecció i la roca en molts trams millor no mirar-la gaire.
Quan ja pensàvem que un vivac pillavem segur (de fet carretejàvem el plumes i la funda, per si les flies), accedim a l'aresta vermella (on hi desemboca també l'aresta intermitja).
Un cop aquí puja la moral, ens tornem a trobar dins la via, ara toca correr, que la nit no trigaria a arribar. Tota la zona d'esquistos vermells (segons les ressenyes expo per la roca cutre) ens semblava un regal equipada amb pitons i fins i tot amb alguna expansió!
Arribem a l'aresta de Gaube i ja veiem clar que si no hi ha cap imprevist més sortirem de dia per dalt; però si ens trobem amb una reunió amb parabolts i tot!
Finalment a les 20:30 fem cim, després de 13 hores de pulular per la nord (tot un rècord, jaja). El regal apart del cim és veure tot el pirineu francés sota un mar de núvols, només a la vista els cims alts.
Quasi 4 hores més tard, ja passada la mitjanit s'acaba el via crucis quan entrem a la tenda, ben cuits però amb la feina feta!
