Al loro!!! Restriccions a la Delfos!

Fa un parell de caps de setmana repetint aquesta tope clàssica via montrebeiana ens vam trobar amb un pajaru que no crec que se'n tingui constància fins al moment. Si hi aneu eviteu mirar-li la cara, pot ferir sensibilitats. No és agressiu però el principi de prudència és important en aquests casos. Creiem que es tracta de la cria, no tenia pinta de poder volar encara... Espero que no fotin mà dura els de la fede... sempre es pot alegar que el bitxu en qüestió va bé per reforçar la R.

Pel que fa la via, molt ben parida, més vertical i més sostinguda que la Paul-Lalueza feta unes setmanes enllà amb el Marcel i el Kletterer. No té les xemeneies marca de la casa que té la Paul però el pati és més ben parit i el penúltim llarg ens reserva una bona apretada.


El que em va triomfar de la via pels tirilles que anem pel món amb grau clàssic és que es pot fer tota sense haver-te de penjar en cap moment. Els pitons (algun duiem) actualment no fan falta i d'aliens tampoc en tenim així que... amb joc de tascons (algun de micro també vam posar) i algun friend petit-mitjà a fotre-li gasto. Ho dic pels que com nosaltres tampoc tenen aquests trastos topetècnics, que no cal que es facin enrere, si els porteu els fareu servir això sí. Les R és poden reforçar pràcticament totes sense pitonar.


Ningú al prat, i cap rastre d'escaladors per la zona... només els kamikazes que salten d'Aragó a les ultimalles del dia...

Però que ben parit que és Montrebey!!!

Wild Planet a la Roca dels Arcs

Aquest cap de setmana Vilanova de Meià, concretament el bar Cirera s’hi oloraven aires de retrobada tal com ja ha comentat un tal Kletterer (que s’apartin les criatures, que arriba la jefatura!!), apart de torna a veure cares conegudes i veure fotos de l'estiu per Randa, ja que érem a puesto, no es podia marxar sense fer un tastet del calcari de la zona, més que res per justificar que era una retrobada de la FEEC i no de puntaires o sardanistes...

Com a perseguidor de vies TOPE CLÀSSIC o VIES REINES (Caranorte dixit), la Wild Planet era la via que em cridava més des de feia temps de la Roca dels Arcs. Per tant, només calia convèncer algú perquè m’hi acompanyés. Després de fer un sondeig, va ser fàcil trobar 2 pretendents (l’alpinero Marcel i el Bruno Sambarineit) que també anaven al darrere del Planeta Salvatge. Després de dormir en un hotel de mil estrelles que hi ha a la Font de la Figuera enfilem diumenge al matí cap a la via. Foto: el Sambarinait empalmant els 2 primers llargs.

Què dir de la via que no s’hagi dit per la xarxa?... em sembla que RES. Com ja sap tothom o si més no la majoria dels que estem connectats virtualment, la via s’ha reequipat amb parabolts, substituint el podrimer de seguros que tothom parlava per peçes a canyon. Només vam fer un pas d’alien per arribar a un parabolt un pèl llunyà. Foto: Marcel començant el 2n llarg.

Primer llarg de tràmit, 2 llargs de pedaleig amb algun tram divertit en lliure on no fa gaire gràcia caure inclús de segon (sobretot al 3r llarg). I després venga! Festival de plaques i algun tram de fissura (molt menys del que semblaria des de baix). La tònica com ja se sap, són pocs seguros, però tampoc en cal més. Foto: Bruno planejant i enfilant el 3r llarg.

Foto: Marcel repartint la correspondència a les múltiples bústies de la travessia del mateix llarg.

A la nova ressenya del Nifo després del reequipament, parla de portar 4 micros. Nosaltres portàvem el semàfor d’aliens i el blau i camalots (0,5; 1, 2 i 3). Crec que tard o d’hora vam acabar posant totes les peçes. També és veritat que aquesta gent va molt forta i nosaltres no. Així que ja valorareu vosaltres mateixos que cal. Els tascons es van omplir de pols. Foto: les bèsties disfrutant en el 5e llarg.

Foto: l'aprendiz obrint el 6é llarg non-expansion.

Foto: Marcel en el 7é llarg.

Vam sortir per la feixa (la faja de las sabinas), tal i com es feia originalment; tot i que ara hi ha un llarg més per sortir per dalt!

Via molt recomanable!

Pululant per la nord del Vignemale

La fascinació per aquesta tàpia es remonta a l'estiu del 2005, quan vaig trepitjar per primera vegada el plateau d'Oulettes de Gaube. En aquell moment l'objectiu era fer la "olla del Vignemale" (Petit Vignemale-Montferrat), però recordo que durant les dues nits que vam passar acampats a la zona costava perdre de vista al que potser és el 3000 més alpí per la seva vessant més bèstia.

Aquest estiu, tres anys més tard, ens tornàvem a plantar al mateix punt. Enguany però, hi havia una diferència, la Nor Feis del Vinhamala n'era el propi objectiu. Reposant còmodament fora la tenda esperàvem que les boires ens donessin treva per intentar dibuixar visualment per on transcorria l'itinerari més clàssic obert fa més de 70 anys per Barrio i Belloq.

Sortir de la tenda encara de nit, encendre els frontals, calçar-se els grampons, buscar les febleses que ens oferia la rimaia per col·locar-nos a la vertical de la paret van ser el preludis d'una llarga jornada...
...després del famós primer llarg d'orfita verda i fer varis metres de trams arrampats de III-IV mig al ensamble mig fent llargs ens empitxem bastant més per l'esquerra del que tocava i quan ens adonem estem prou amunt com per no veure clar com accedir a l'aresta intermitja.

No veiem clara la ruta d'accés, potser perquè la mentalitat clàssica ens ho feia veure massa tieso per ser dels anys 30 (que ilusos!). Ja en terreny de ningú i seguint amb aquesta mentalitat, anem fent per lu que sembla més evident rodejant una zona de desploms i tocant al Gaube (segons ressenyes del refugi seria la variant Chevallier Mailly) trobem algun pitó desperdigat que dóna ànims però en general res de res.
Muntem algunes reunions sobre roca bastant-molt cutre, alguns llargs devien ser de la variant però penso que vam obrir algun llarg de V o més (visió difuminada per la precarietat de la roca) que no compto que hagués estat trepitjat mai per unes botes de l'època o uns gats, molt poca possibilitat de protecció i la roca en molts trams millor no mirar-la gaire.

Quan ja pensàvem que un vivac pillavem segur (de fet carretejàvem el plumes i la funda, per si les flies), accedim a l'aresta vermella (on hi desemboca també l'aresta intermitja).


Un cop aquí puja la moral, ens tornem a trobar dins la via, ara toca correr, que la nit no trigaria a arribar. Tota la zona d'esquistos vermells (segons les ressenyes expo per la roca cutre) ens semblava un regal equipada amb pitons i fins i tot amb alguna expansió!



Arribem a l'aresta de Gaube i ja veiem clar que si no hi ha cap imprevist més sortirem de dia per dalt; però si ens trobem amb una reunió amb parabolts i tot!


Finalment a les 20:30 fem cim, després de 13 hores de pulular per la nord (tot un rècord, jaja). El regal apart del cim és veure tot el pirineu francés sota un mar de núvols, només a la vista els cims alts.

Quasi 4 hores més tard, ja passada la mitjanit s'acaba el via crucis quan entrem a la tenda, ben cuits però amb la feina feta!