Múltiples vegades hem anat a repetir vies del vessant sud montserratí i mai m'havia percatat (crec recordar) de la línia tant obvia (sobretot els 2 últims llargs) de la via Ventafocs a la Roca de Ponent.
D'aquesta via n'havia sentit a parlar un parell de cops, tres com a molt; una de les històries venia en boca d'un dels seus aperturistes (Koki Gassiot), de tots aquests contes de la Ventafocs en treia una única i simple conclusió: és una via que s'havia d'anotar als projectes però que encara m'hauria d'esperar; el grau obligat d'autoprotecció encara no el tenia a l'abast.
Aquesta agulla queda eclipsada en gran part per la seva veïna i concorreguda agulla: Pollegó Oest i la seva famosa línia de l'Aresta Ribes.
Com que per créixer en tots els aspectes ens hem d'anar superant a base d'entrebancs o reptes, de manera involuntaria o voluntariament, aquest diumenge volia crèixer. Per tant vaig treure de la llibreta mental de projectes aquesta via que sobre paper és curta però que un cop feta t'adones que en tens més que suficient.
Li vaig proposar amb el Kiku company d'altres senders verticals i vam enfilar rumb a la Roca de Ponent, on el Sol encara trigaria a escalfar el conglomerat. Amb corda simple i un Grigri per barba (com és nota això d'anar amb els braus!!!) tot i tractar-se d'una via poc esportivera i amb tota l'artilleria caminem en direcció Roca Gris fins a trobar un sender pedregós que puja directament a l'agulla elegida.
La via comença a la dreta i durant els dos primers llargs es segueix la tendència oposada fins a situar-se sota la fissura. Són 125 metres amb un grau obligat de 6b. Com que el llarg clau tenia entés que era el 4t li faig els honors al Kiku i decideixo començar. Foto: des del peu de via. Ja s'intueix per on anirà la festa.
L1 (6b+): plaquero de finura montserratina. EL grau obligat deu rondar el 6a/+. Tens uns passos una mica obligats per xapar les primeres assegurances per després agafar una ristra d'spits vells però sans que es poden trampejar amb artificial tot i el fred mola anar provant el màxim possible en lliure. Algun pas obligat per entrar als últims metres del llarg fins la R. Amb els Gore's, guants i gorros estem encara tiritant, mentre esperem que arribi el Sol penjats de la R1. Foto: des de la R1.
L2 (6a+): les assegurances ja escaquejen més tot i ser placa. Amb el fred encara faré algun pas de cinta. El kiku sobrat en lliure. És el llarg més curt i també el més fàcil. Potser trampejant surt un llarg de 6a. Foto: el llarg 2 sencer.
L3 (6a+/b): torna ser el meu torn i també l'hora dels camalots. Es comença el llarg per roca cutre però amb alguna assegurança que no t'escalfa molt el cap. La fissura obliqua neta ja està apunt per engollir catxarros. La roca és curiosa, no acaba de ser bona del tot i la fissura tendeix a extraplomar una mica. Vaig lent, bastant lent però es que estic en el meu grau esportivero però aquí m'ho he d'equipar!! Foto: llarg 3 cap avall i cap amunt.
El rotpunkt no me'l plantejo en cap moment! Veig que hauré d'anar fent reposos dels camalots que vagi posant. Serà un joc de confiança! Prefereixo no pensar gaire en una possible cremallera... ja que hem penjo de bastants punts! Quina llàstima perquè es guapísim el llarg! Arribo a xapar un buril i segueix la tònica d'autoprotecció fins abans arribar a la R on hi torna haver un emplaçament: un fenomenal tac de fusta fixe. Aliens, camalots petits i mitjans els he anat deixant enrere.... és un llarg que per disfrutar-lo al 100% s'ha d'anar bastant sobrat en el grau! Foto: Kiku arribant a la R.
L4 (6b obligat): surtint de la R hi ha tres spits per fer A0 per la roca cutre, però com no el kiku en lliure! Després comença el que és la joia de la corona... un OW que està nèt i polit!Lu mes gran de la nostra artilleria és un HB del 5 (=camalot del 3 ma o meno), i la fissura és molt ample.
Amb molt de sang freda el kiku es treu l'OW tant sols disparant la figura del 5. Després s'agafa algun repòs on la fissura ja es més estreta i es pot protegir millor per acabar en un bombo fissurat i agafar unes plaques de V+ fins arribar a fer top. Tant sols tornarem a trobar una asseguranaça a la placa a dalt de tot pràcticament. Els meus braços diuen prou al bombo per anar a agafar la placa després de treure un camalot de la fissura. Sort que vaig de segon perquè aquest llarg és molt guerrero! Foto: dos instantànies del OW.
Material: hem utilitzat semafor d'aliens i joc de camalots fins el 3, tot i que repetir algun numero més gran no augmentarà tant les pulsacions (allà però la força psicològica de cadascú).
Descens en ràpels per la via esportivera de la dreta (Tierra y libertad) o l'Animistes.
Conclusió: és una via boníssima però s'ha de fer amb un grau consolidat de 6b per disfrutar-la al màxim! Per mi va ser tot un repte assolit però amb sabor agridulce per no haver-la pogut apurar més.... M'estic tornant friki???
Algú que llegeixi aquesta parrafada l'ha feta? Algun comentari al respecte? De ben segur aquest relat seria del tot diferent si el fes algun/a de les besties que us deixeu entreveure per l'esfera virtual!
Sigueu besties o no, aneu-la a provar i ja la piareu! Dóna la sensació que no es repeteixi massa!
Via vertical i de finura montserratina oberta el 1958 pels germans Cerdà. 100 metres "full equiped" amb burils, spits i algun cordino radioactiu fins la R3. Que no confongui el nom d'Aresta Brucs en aquest cas. No és una via d'iniciació!
A vegades les llegendes es poden fer realitat!
