GAM de Diables

Quantes vegades passant pel camí de la muralla Nord m'he parat a mirar la fascinant paret de Diables. Als inicis, en el seu pas, parava i només hi veia fascinació, dificultat, impotència i somni per abordar-hi una escalada. Paret que des de la llunyania no ressalta envers les altres, però quan t'acostes veus que té una personalitat pròpia, trets que l'ha fan diferent a les altres de la vessant nord. Començant pel color vermellós diabòlic tant distintiu o els més que coneguts sostres i desploms que tant sols amb mitjans artificials et permeten la seva superació i les seves fissures que rallen la paret de dalt a baix..

Uns mesos, anys més tard evolucionant com a escalador, encara em produeix la mateixa fascinació (inclús més) però ara amb la diferència que ja hi veig punts febles (sobre paper, perquè si només miréssim la paret, pocs serien els atrevits que hi pujarien....) per on puc atacar la paret. La primera línia que em vaig atrevir a realitzar va ser la Sanchez-Martínez farà cosa d'un any i mig. En aquell moment la Paret em va deixar que entres a les seves entranyes recorrent les xemeneies i flanquejant els desploms i sortir-ne victoriós per dalt; causant-me un sentiment de vibració total!

En aquell moment vaig creure que seria la única via que tenia a l'abast i la última que hi podria fer, però un va evolucionant i mica en mica se li van despertant nous reptes que veu abastables. Seguint un ordre coherent en la dificultat de les clàssiques, la següent era la GAM, aquesta però pensava que ja era massa per mi! Quantes vegades havia vist la foto del sostre amb algú penjat com un fuet amb tot el "patiolo" als peus... I pensar que quan superaves el sostre l'única sortida possible o casi era l'anhelat cim, sabent que el llarg complicat de la via encara estava per arribar! Ui no! Jo aquí no hi vaig! Quina por! Quantes piades i preguntes havia fet a gent que l'havia realitzada, com si estigues esperant que algun dia la dificultat de la via baixes per si sola i no fós jo el que millorés.

Però bé com he dit un va progressant, fins que arriba un dia que diu: ha arribat el moment! Tot i que setmanes abans des del Cavall observava a un parell fent la via i els admirava.
Pero dius: venga! Amb una dosi més que important de motivació i un bon company de cordada anem a provar sort. Llarg a llarg vas superant les dificultats, inici erroni però que ens permet després de passar una mica de por per la roca descomposta arrribar a la reunió. D'aquí un sistema de fissures que es troben semi-netes o semi-brutes (depén com es miri). Foto: última fissura abans de l'artifo.

Fins que s'arriba a sota un pronunciat desplom. Hora de desenfundar els estreps i amunt. Un cop a la reunió (és el meu torn), em toca el més que mirat i vist (en fotos) sostre. Eren moltes les vegades que m'havia imaginat quina era la perspectiva des d'aquest punt i finalment ho podia percatar jo mateix. En aquells moments no era el sostre en sí (parabolts a manta) sinó el tocava després. Foto: inciant el flanqueig

Surto amb lliure fins a la base del sostre i a columpiar-se (massima vibrazzione in the vertical); 150 metres de complet buit. Penjat allà et sents més que vulnerable però el buit i l'adrenalina motiven a seguir amunt.
Sortir del sostre és més complicat del que m'esperava, pas semi en lliure semi artifo. Foto: touching the void.

Em dona guerra però al final crido: reunió!! Buaaa! Estic palpitant penjat en aquell niu d'àguiles! Ja he fet allò que sempre havia imaginat! Però ni molt menys estava acabat. Torn del Xavi per una fissura oblicua que tampoc dona treva i em torna a tocar a mi. Estem davant el llarg (segons la ressenya) més dificil; pas a pas, canto a canto; anar ficant algun que altre catxarro per evitar caigudes importants vaig progressant fins que arribo al parabolt salvador d'abans de la reunió i a més encadenant!! Foto: llarg complicat amb el menda a la reunió.


Ara ja casi que ho tenim això! últim llarg de transició amb algun pas atlètic que de segons començo a fer sense saber si el Xavi m'està pillant! Impossible que ens sentim, però entre la intuïció i la emoció m'arrenquen de la reunió per començar a tirar amunt. Finalment som dalt (bé encara queda la típica aresta per fer cim). Les paraules són: quin viote i quanta felicitat!!!
Després d'una via somiada un es creix i per moments es pensa que es bo i tot; amb moltes ganes de menjar-s'ho tot! Suposo que es per les hores passades sense tocar de peus a terra.

Però bé de peus a terra, l'endemà mateix, un ja es torna a mirar la paret i ja hi veu projectes que ben aviat s'intentaran portar a terme.

Pels futurs repetidors: via semiequipada amb parabolts pitons i algun buril. Màx. obligat V+ d'autoprotecció. Camalots fins al 2 i micros o aliens per la fissura de 6a (sobretot). Estreps: aconsellable 2, tot i que amb un vam passar (malgrat portar els 2). Temps: per baixar de 6 hores has d'anar bastant per feina. Calcular entre 5-8. Nosaltres vam estar unes 7 anant sin prisa però sin pausa.

Això és el que fa addictivia l'escalada: et planteges projectes que algun dia culmines, però acte seguit se n'engendren de nous a culminar.

Sana vida!