CADE a la Paret d'Aragó

Ja feia unes setmanes que em rondava pel cap fer la primera intrusió per Montrebei abans d'acabar l'any. Vies com el Diedre Gris, Delfos o Paul Lalueza eren les que tenien més números per rebre una visita. Una trucada la setmana passada del Joaquin: "Ei, vols anar a fer la CADE a Paret d'Aragó?" em va fer veure clar que a Montrebei si feia bon temps hi acabaria anat! ara, fer aquesta via no ho tenia del tot clar. Amb prou feines sabia de l'existència de la via, alguna cosa havia llegit però no hi havia prestat massa importància. Després de la trucada lo típic: mirar piades, ressenyes, demanar amb aquells que l'han repetit....

Amb algun que altre dubte i algun que altre llarg mitificat que fa estar neguitós abans d'hora ens n'anem dissabte direcció Estall, abans fent parada al pantà de Santa Anna a fer una via de 4 llargs (info de la via a: http://www.feec.org/Publicacions/fitxes_vertex/fitxa.php/97/). Mes enllà d'Estall en un revolt ens trobem també amb el Santi (que dissabte mateix acabava de finalitzar l'obertura d'una nova via a la paret) que també s'apunta a la batalla.

La jornada comença a les 6 del matí, després de fer un vivaquillo amb una rasca prou important. Després de 1:30 de caminata s'arriba al peu de via. Són les 8:30 del matí i fa fresqueta però sense perdre temps anem fent via. Ens queda 500 metres per davant! I un descens que també pinta entretingut.
Quan estem a la R3 ens passen dos locomotores amb la sisena marxa: Oriol Baró i Jonathan Larrañaga que anaven a fer la Totxaires entrant per la CADE. Amb ells compartim alguna de les reunions.

En total fem 16 llargs seguint en tot moment la ressenya del Luichy, que està més que bé.


Només empalmem el 6é i 7é llargs. La resta tal i com marca la topo. Per mi els llargs més guerrilleros han estat el 10 sortint de la xemeneia i el 15 en la fissura que en alguns punts desploma. El 7é llarg també te la seva història per pillar el tascó abandonat i fer el pas d'A1. S'ha de fer un pas de ST4+ (Sabina Tracció 4+). Vaia, que t'has de pillar per collons a una sabina expanding que s'aguanta nose com. Es veu que porta anys així... El dia que caigui ja veurem com es passa per allà... Foto: pas de sabina tracció


Quan estem a mitja paret sentim un soroll que posa els pèls de punta. Resultat, 5 tios que es van tirant en salt base des de la nostra paret. Els pillem en ple vol! Quina animalada!!! Mig aturdits ens centrem de nou amb l'escalada... Foto: 9é llarg


Material: la via per ser Montrebei hi ha bastant equipament. Casi totes les reunions tenen com a mínim un parabolt. Tot i així s'ha de dur un semàfor d'aliens i un joc de camalots fins al 3. El martell no es necessari a menys que es vulgui reforçar la R2, per assegurar la sortideta "expo".
Foto: llarg 15 segons la ressenya


La roca és molt bona i l'ambient treu l'alè. Algunes reunions són verdaders nius d'àguila. Que serien aquests vies sense la seva dosi de verticalitat i pati. Foto: "el Pati"


Després de 8hores i mitjà sortim per dalt! Malgrat els metres recorreguts no se m'ha fet pas llarg. A les 5 i pico començem l'ascens cap al cim de la paret, darrere els dos makinotes que també acaben la via llavors i tres tios més que estaven fent l'Existencialisme. La foscor ens agafa ja de baixada quan ja queda poc pel cotxe. Foto: el menda amb Paret de Catalunya darrere i arribant al cim de Paret d'Aragó.



Jornada maratoniana més que disfrutada.

Bé pues ja m'he estrenat a Montrebei i per una gran clàssica que no entrava dins els plans dies enllà. Per aquest any potser ja no, però de ben segur repetiré.... La meca del bigwall catalano-aragonés m'ha captivat!

Visca la vida vertical!

GAM de Diables

Quantes vegades passant pel camí de la muralla Nord m'he parat a mirar la fascinant paret de Diables. Als inicis, en el seu pas, parava i només hi veia fascinació, dificultat, impotència i somni per abordar-hi una escalada. Paret que des de la llunyania no ressalta envers les altres, però quan t'acostes veus que té una personalitat pròpia, trets que l'ha fan diferent a les altres de la vessant nord. Començant pel color vermellós diabòlic tant distintiu o els més que coneguts sostres i desploms que tant sols amb mitjans artificials et permeten la seva superació i les seves fissures que rallen la paret de dalt a baix..

Uns mesos, anys més tard evolucionant com a escalador, encara em produeix la mateixa fascinació (inclús més) però ara amb la diferència que ja hi veig punts febles (sobre paper, perquè si només miréssim la paret, pocs serien els atrevits que hi pujarien....) per on puc atacar la paret. La primera línia que em vaig atrevir a realitzar va ser la Sanchez-Martínez farà cosa d'un any i mig. En aquell moment la Paret em va deixar que entres a les seves entranyes recorrent les xemeneies i flanquejant els desploms i sortir-ne victoriós per dalt; causant-me un sentiment de vibració total!

En aquell moment vaig creure que seria la única via que tenia a l'abast i la última que hi podria fer, però un va evolucionant i mica en mica se li van despertant nous reptes que veu abastables. Seguint un ordre coherent en la dificultat de les clàssiques, la següent era la GAM, aquesta però pensava que ja era massa per mi! Quantes vegades havia vist la foto del sostre amb algú penjat com un fuet amb tot el "patiolo" als peus... I pensar que quan superaves el sostre l'única sortida possible o casi era l'anhelat cim, sabent que el llarg complicat de la via encara estava per arribar! Ui no! Jo aquí no hi vaig! Quina por! Quantes piades i preguntes havia fet a gent que l'havia realitzada, com si estigues esperant que algun dia la dificultat de la via baixes per si sola i no fós jo el que millorés.

Però bé com he dit un va progressant, fins que arriba un dia que diu: ha arribat el moment! Tot i que setmanes abans des del Cavall observava a un parell fent la via i els admirava.
Pero dius: venga! Amb una dosi més que important de motivació i un bon company de cordada anem a provar sort. Llarg a llarg vas superant les dificultats, inici erroni però que ens permet després de passar una mica de por per la roca descomposta arrribar a la reunió. D'aquí un sistema de fissures que es troben semi-netes o semi-brutes (depén com es miri). Foto: última fissura abans de l'artifo.

Fins que s'arriba a sota un pronunciat desplom. Hora de desenfundar els estreps i amunt. Un cop a la reunió (és el meu torn), em toca el més que mirat i vist (en fotos) sostre. Eren moltes les vegades que m'havia imaginat quina era la perspectiva des d'aquest punt i finalment ho podia percatar jo mateix. En aquells moments no era el sostre en sí (parabolts a manta) sinó el tocava després. Foto: inciant el flanqueig

Surto amb lliure fins a la base del sostre i a columpiar-se (massima vibrazzione in the vertical); 150 metres de complet buit. Penjat allà et sents més que vulnerable però el buit i l'adrenalina motiven a seguir amunt.
Sortir del sostre és més complicat del que m'esperava, pas semi en lliure semi artifo. Foto: touching the void.

Em dona guerra però al final crido: reunió!! Buaaa! Estic palpitant penjat en aquell niu d'àguiles! Ja he fet allò que sempre havia imaginat! Però ni molt menys estava acabat. Torn del Xavi per una fissura oblicua que tampoc dona treva i em torna a tocar a mi. Estem davant el llarg (segons la ressenya) més dificil; pas a pas, canto a canto; anar ficant algun que altre catxarro per evitar caigudes importants vaig progressant fins que arribo al parabolt salvador d'abans de la reunió i a més encadenant!! Foto: llarg complicat amb el menda a la reunió.


Ara ja casi que ho tenim això! últim llarg de transició amb algun pas atlètic que de segons començo a fer sense saber si el Xavi m'està pillant! Impossible que ens sentim, però entre la intuïció i la emoció m'arrenquen de la reunió per començar a tirar amunt. Finalment som dalt (bé encara queda la típica aresta per fer cim). Les paraules són: quin viote i quanta felicitat!!!
Després d'una via somiada un es creix i per moments es pensa que es bo i tot; amb moltes ganes de menjar-s'ho tot! Suposo que es per les hores passades sense tocar de peus a terra.

Però bé de peus a terra, l'endemà mateix, un ja es torna a mirar la paret i ja hi veu projectes que ben aviat s'intentaran portar a terme.

Pels futurs repetidors: via semiequipada amb parabolts pitons i algun buril. Màx. obligat V+ d'autoprotecció. Camalots fins al 2 i micros o aliens per la fissura de 6a (sobretot). Estreps: aconsellable 2, tot i que amb un vam passar (malgrat portar els 2). Temps: per baixar de 6 hores has d'anar bastant per feina. Calcular entre 5-8. Nosaltres vam estar unes 7 anant sin prisa però sin pausa.

Això és el que fa addictivia l'escalada: et planteges projectes que algun dia culmines, però acte seguit se n'engendren de nous a culminar.

Sana vida!

3 clàssiques - 3 parets

Tot aquest temps d'inactivitat blogera, no ha estat per manca d'activitat verticalera sino per mandra. De senders verticals per descomptat que n'hi ha hagut: Tutti Frutti+ 4 llargs de la Reina Puig a Terradets; Camí del Tro, Via del Guarda i Via de Tots (no completada per temps) al Pedraforca.

Bé, actualitzada l'activitat passada, entro en màteria recent....

3 clàssiques-3 parets és el projecte que ens vam marcar amb el Gerard i el Guillem per aquest pont. El tema era anar en parets que cap dels 3 hi hagués estat mai i alhora recorre o la via clàssica o una de les clàssiques de la paret, sin más. El destí: terres de ponent.

Divendres: Àger (Cap del Ras) --> Via Tope Clàssic (275 m V+/6a, A1). El nom parla per si sol.
Guapa via, tot i que un pèl discontinua. Només caldrà algun camalot per l'últim llarg que va per la dreta d'una "entosta". La roca molt bona, i els seguros suficients i bons. Val la pena apurar en lliure, sortint 6a+/6b. L'A1 ja ni el provem, impossible per nosaltres. Ens hi posem tard (quarts de 3) però en unes 4 hores fem cim. A la foto el Gerard obrint el 5é llarg, el més dur que fem en lliure de la via i un servidor fent de Daniel San pràcticant les ensenyances del mestre Mi-Yhagui al cim.


Dissabte: després d'un vivaquillo a Collegats, queda clar que ens n'anem a buscar la clàssica de les Roques d'en Pessó. Via Tànger (350 metres, V+ obligat).
10 llargs de roca bonisima en casi tota la via. Camp de patates o bolos inhumans que semblen que hagin de petar però estan més que encimentats. Atlètica però molt ben assegurada. No fa falta material. Surt tota en lliure, en algunes ressenyes he arribat a veure fins a 6c (però no es així ni de conya!!). Màxim li posaria 6a+ o 6b de rebaixes potser. Llàstima de la proximitat de la carretera i del bosc que s'ha de patejar després del 7é llarg. Foto: el Gerard obrint el primer llarg.


Diumenge: després de dormir a Anàs (Vall Fosca), a casa d'uns amics ens n'anem amb tota la calma cap al Montroig. Parets curtes però solitàries prop de Balaguer. I aquest cop la clàssica és el diedre Blanqueta (130 metres, V+). Via de 4 llargs, facilonga però molt bonica. Equipada tot i tractar-se en dos dels llargs d'un diedre. Amb 2 hores ja tornem a estar de nou al cotxe, mes que satisfets!

En definitiva, un pont més que cundit, amb més de 700 metrus escalats de vies més que recomables de dificultats moderades i amb nous indrets descoberts!

Fins la pròxima!