Road Trip Alpí (Part 2: cascadeando)

El segon dia de l'any ens n'anem a provar sort amb això de l'escalada en gel tant famosa en aquesta zona alpina (vallon du Diable, Fournel, Fressnieres, Grave, Ceillac...).

Per 2 dels membres de la cordada era el primer contacte amb això de l'aigua gelada i de ben segur no serà l'últim. Això enganxa!

En un article del Rafa Vadillo d'una vertex de fa uns anys surten 10 cascades de la zona que són recomanables per començar. Triem la zona de Ceillac que malgrat quedi lluny les cascades ressenyades fan bona pinta.

Amb tota la indumentària necessària i els piolets en mà comencem la curta per dreta aproximació fins a la primera cascada del dia: Easy Rider (70 metres, 2/III). El gel es fi i trencadís però l'estètica de la cascada és aplastant encaixonada entre dos parets. Algunes fotos:

La cascada: Easy Rider

Gerard iniciant els primers metres

Gerard al primer llarg

El Gerard "il guide" manxant-li al segon

Com que ens hem quedat amb ganes de fotre més cops al gel, ens n'anem a la Holiday on Ice (250 metres, 2+/III+), branca de l'esquerra de la Y. És tracta d'un torrent gelat que va fent ressalts que per ser el primer dia en tenim més que suficient. Algunes instantànies:

Començant el primer llarg

Punxant-li a la tercera tirada

A la quarta....
I a la ultima

Road Trip Alpí (Part 1: foqueando)

Com ja va sent costum els últims dies de l'any i el primers dies del nou ens escapem a les alçades per passar rodejats de neu i fora d'aglomeracions aquests dies frenètics i de consum desmesurat.
Enguany el destí ha estat els ECRINS. Carregats amb tota l'artilleria pesada, com si d'una expedició japonesa disposat a obrir nova ruta ens tractéssim, ens dirigim a Briançon (centre neuràlgic d'aquesta zona alpina). Foto: comença el Road Trip


Innocents de nosaltres intentem buscar Gites d'etape per passar alguna nit: impossible, tot ple! Vist l'èxit ens ens decidim avançar els plans i tirar muntanya amunt direcció als cims més alts dels Ecrins. La intenció: Dome de Neige (4.015 m) amb els esquís.

Dia 29: ja de nit i amb la carretera tallada deixem el cotxe a Pelvoux. 11km per carretera nevada ens separen fins al prat de Madame Carlé (1800m) i al refugi de Cezanne (nota: a l'estiu s'arriba amb cotxe aquí). Sota les llums dels frontals anem foquejant, anar fent via fins arribar a Ailefroide, sembla un poble fantasma si no fos per una sola casa amb llums nadalenques que hi havia. Tot just a mig camí! Sort que la única dificultat és carretejar la pesada motxilla per passar 3 nits per allà dalt perquè perdre's resulta impossible. Arribem després d'unes 3 hores al refugi lliure de pedra. Sense estufa ni llar de foc la nit serà gèlida. Uns bons matalassos i unes bones mantes són els únics luxes. A dins però el fred no perdona i tot es gela, ni els líquids de les lentilles han resistit l'estat líquid permanent. A sota la planta baixa del refugi Cezanne.


Dia 30: la idea és arribar al refugi dels Ecrins (3.100) per fer cim el dia 31. Quan ja estàvem divisant el refugi Blanc (2.500 aprox), obrint traça des de la sortida del refu, el sisé sentit ens fa donar marxa enrere. La neu està placosa, malgrat no siguin plaques gruixudes, no ens volem arriscar en seguir. No és la millor època per tirar amunt. Ens traiem les pells de foca i avall anar esquinsant petites plaques entre gir i gir. Nit de nou al refugi fonent neu tota la tarda i passant el fred com es pugués.


A sobre enfilant les pales en direcció al Refugi Blanc, la zona arbrada és on es troba el refugi Cezanne i la Barra Sud dels Ecrins amb la Fifre al costat

Dia 31: com que la opció de baixar no la contemplem perquè passar la nit de cap d'any en una tenda no ens fa especialment il·lusió decidim quedar-nos una nit més. A sota primeres llums del dia des del refugi.
Així que aprofitem el dia per anar en direcció al Glacier Noir, prop dels peus del pilar Sud de la Barra dels Ecrins. En 5 sil·labes: ES-PEC-TA-CU-LAR! Quines parets!! Tornarem algun estiu per apaivagar aquest desig de trescar per algun d'aquells murs. Baixada placentera pel mig d'aquell circ de neu i roca. Nit de cap d'any amb cava, olives, cervessa, polvorons i alguna xorradeta més per acabar a la 1 a dins de la bossa de dormir. A sota pujant en direcció la Glacera Negra i amb la Barra dels Ecrins al darrere.

Dia 1: primer dia de l'any radiant amb total tranquilitat, ja de retorn al cotxe. Desfer els 11 km de pista fets 3 dies abans i a descansar en una Gite d'Etape de puta mare al poble de les Vigneaux.


To be continued.....

Lépiney al Trident du Tacul

A cavall entre Courmayer i Chamonix hi ha la glacera du Geant impressionant pel recital de parets, arestes, goulottes i agulles que presenta i que es poden divisar caminant a través d'ella: Integral de Peuterey, Gran Capucin, Kufner, la trilogia del Mont Blanc pel seu cantó vertical, Dent du Geant, aresta Rochefort, Dru, Grandes Jorasses, Tour Ronde...

Entre tot aquest espectacle alpí es troba una "tímida" agulla de 250 metres que pot passar desapercebuda si la comparem amb les seves veïnes però que la seva morfologia i estètica la fan molt atractiva per escalar: TRIDENT DU TACUL (3.639 metres).

Aquest estiu en el marc de les Jornades de Joves Alpinistes de la FEEC, vam anar a fer la via Lépiney la clàssica de la paret oberta abans dels 40's!!!

Aproximació: des del refugi Torino caminar en direcció a l'Agulle du Midi en tendència a baixar fins a divisar les agulles que es troben a peu del Mont Blanc du Tacul. Es troba a l'esquerra del imponent Capucin amb un cim tridentat com indica el nom. Calcular 1:30. Per iniciar la via s'haurà de superar una pendent d'uns 35º fins a unes terrasses de la banda esquerra (mirant a la paret). Foto: glaciar du Geant el dia abans després de l'intent a la Pyramide du Tacul.


Via Lépiney
És una via ideal per fer els primers "pinitos" en això de l'escalada alpina. Es troba semiequipada amb claus i alguna expansió... Anirà bé portar tascons, friends mitjans i algun de gran que no portàvem. Segons la ressenya només surt un pas de V en tota la via i vàris IV+ però ja se sap, entre que estàs a l'alçada, perdre't no és difícil davant una via on has de buscar-te la vida en els llocs on està nèt, no s'està acostumat a escalar amb alguns cantos verglaçats...
Foto: el menda lerenda a l'últim llarg.

Personalment el V+ li donava de tros i en més d'una ocasió... El nombre de llargs és variable en funció de l'olfacte clàssiquero que es tingui (consell de sempre: anar a buscar els punt febles de la paret). A destacar el 3r llarg (el més difícil) i la xemeneia una mica "expo" del 5é o 6é llarg (ja no ho recordo). En total en vam fer uns 9.
La via s'acaba a la punta de la dreta (la segona més alta), des d'aquí les vistes cap a l'altre vessant i sobre el Gran Capucin treuen l'alè. Foto: el Pep dalt de la plataforma cimera.


La via surt ressenyada en el llibre del Rebuffat de las 100 mejores ascensiones del Macizo del Mont Blanc (és la número 37). Foto: un servidor en miniatura a dalt d'una de les puntes cimeres amb la Tour Ronde de teló de fons.

La foto la va fer el Canito mentre estava pujant per la via dels Suïsos al Capucin. He de dir que la via va per l'altre vessant.

Descens: es rapela des del collet entre les dos puntes i es baixa en vertical en tot moment, la línia de ràples s'escapa de la via en els últims 100 metres. A la terrassa de la segona reunió és on coincideix la línia de ràpels amb la via per últim cop i és on aconsello deixar els trastos pesats a recollir en el descens (botes rígides, grampons, piolet...).

Falten paraules per descriure sensacions. Un allà dalt se sent vulnerable però més viu que mai!

A disfrutar!