17 de jul. 2008

Vianant a l'agulla de Santa Cecília

Agulla popular però eclipsada per l'amfiteatre de parets que l'envolta, punt de pas per a molts i tots aquells que es dirigeixen a Sant Jeroni per la Teresina però poc freqüentada pels escaladors, segurament pel caràcter poc continu de les vies, exempt de grans línies com les parets veïnes i un accés més que selvàtic.

Dimarts a la tarda (pel Sol no és la millor opció) vam fer el Vianant, segurament la més concorreguda de les vies que s'hi han traçat, juntament amb la STAE. Un parell d'enllaços per més info: ressenya i cebadalona.

Aproximació: es requereix nivell d'olfacte i habilitats de porc senglar per arribar a peu de via. Segurament hi ha una opció més fàcil, però la que vam prendre nosaltres consisteix en agafar el GR en direcció al coll del Migdia i prendre un corriol poc evident que puja directe a l'agulla just en el canvi de vessant (abans de tenir la perspectiva de la paret d'Ecos); una petita fita indica la direcció. Pujar fins a peu de paret de la STAE i vorejar-la fins a la dreta d'un petit gendarme adossat.
Foto:
primer llarg (6a), el casc va decidir quedar-se fent companyia al cotxe sense demanar permís.


VIA: ben equipada amb spits, parabolts i pitons. Tant sols vam col·locar un tascó i un camalot del 0,4 en dos passos seguits d'A1 del 6é llarg (si aneu valents 7a). També vam col·locar un C3 (que de poc servia) al primer llarg de fissura ja que el tac que marca l'Hita ja no hi és i fins al primer parabolt val més no caure. Amb un C4 trauríem més suc de la fissura.
Foto:
el Guillem a la R3 mentre pujava pel L4, el 3r llarg per nosaltres.



Pels 3 primers llargs ja val la pena fer la via, la resta van a buscar el millor recorregut per fer cim amb algun tram prou bo. Es recomana empalmar els dos primers sortint passos de fins a 6a+, tot i que 6b tampoc li faria mal a ningú. Molt ben assegurat així que si hi aneu proveu-ho!! En el 3r també és per aplaudir la qualitat de la roca i els passos estètics que van sortint. Foto: en el 6é llarg d'A1 o 7a.

Descens: hi ha vàries opcions, tot i que vam optar per desfer la ferrata.

Bona via per tenir noves perspectives de la muntanya i per passar una tarda o millor un matí sense presses gaudint de bona roca. Calcular entre 3-4 hores de via.

Foto: en el penúltim llarg (6a) amb Sant Jeroni de teló de fons.

8 de jul. 2008

Rwenzori: les muntanyes de la lluna

Si parléssim de grans muntanyes africanes molts diríem el Kilimanjaro, altres el Mount Kenya, potser el Toubkal al Atlas, però, qui diria el Rwenzori?

L’estiu del 2006, després de més de 6 mesos de preparatius, emprenem el viatge que ens duria a la selva de muntanya més alta de la Terra; a les fonts del Nil; a les muntanyes de la Lluna; a la zona glacial més gran del continent africà: al Rwenzori; a cavall entre Uganda i la República del Congo.

Foto:
sobrevolant el Sàhara en territori del Sudan
.

Més de 25 cims que superen els 4.500 metres, moltes rutes encara per explorar i vies per obrir, cims encara sense nom que ni figuren a la poca cartografia existent, biodiversitat i frondositat vegetal en el seu màxim esplendor, climatologia poc favorable i molta solitud eren la carta de presentació.

Després d’una vintena de dies caminant entre dendrosenecios i lobelias, fang i aigua, gel i roca, i amb una climatologia molt canviant i inestable assolirem l’objectiu proposat. Defugint del Central Circuit, la única ruta turística i “transitada” existent al parc nacional fins a l'actualitat, ens proposàvem enllaçar/obrir una ruta enllaçant el Rwenzori de sud a nord, ascendint com a mínim un cim de cadascun dels 7 massissos principals.

Foto: al Bigo Upper-Bog, per sobre l'alçada de l'Aneto encara ens trobem amb aquest panorama.


Foto: al refugi Elena a 4.500m, un verdader niu d'àguiles.


Foto: de camí al Stairs, cim que compta amb escasses ascensions.

Un total de 10 cims per sobre els 4.500 es van aconseguir pujar, entre ells la tercera cota més alta del continent el pic Margherita (5.109m) i el pic més alt íntegrament en territori del Congo: el pic Albert (5.087m).

Foto: pujant cap al Margherita, abans de començar la glacera.


Fotos: un servidor dalt del pic Albert fotografiat des del pic Margherita i des del mateix cim.



Per si us interessa, podeu llegir més informació i veure més fotos de l’expedició a:

  • A la última revista Vèrtex publicada nº 218
  • A la revista Desnivel nº 254 (octubre 2007).
Si ara em preguntessin per grans muntanyes africanes, no tindria dubtes en la resposta.