23 de set. 2008

Pululant per la nord del Vignemale

La fascinació per aquesta tàpia es remonta a l'estiu del 2005, quan vaig trepitjar per primera vegada el plateau d'Oulettes de Gaube. En aquell moment l'objectiu era fer la "olla del Vignemale" (Petit Vignemale-Montferrat), però recordo que durant les dues nits que vam passar acampats a la zona costava perdre de vista al que potser és el 3000 més alpí per la seva vessant més bèstia.
Aquest estiu, tres anys més tard, ens tornàvem a plantar al mateix punt. Enguany però, hi havia una diferència, la Nor Feis del Vinhamala n'era el propi objectiu. Reposant còmodament fora la tenda esperàvem que les boires ens donessin treva per intentar dibuixar visualment per on transcorria l'itinerari més clàssic obert fa més de 70 anys per Barrio i Belloq.

Sortir de la tenda encara de nit, encendre els frontals, calçar-se els grampons, buscar les febleses que ens oferia la rimaia per col·locar-nos a la vertical de la paret van ser el preludis d'una llarga jornada...
...després del famós primer llarg d'orfita verda i fer varis metres de trams arrampats de III-IV mig al ensamble mig fent llargs ens empitxem bastant més per l'esquerra del que tocava i quan ens adonem estem prou amunt com per no veure clar com accedir a l'aresta intermitja.

No veiem clara la ruta d'accés, potser perquè la mentalitat clàssica ens ho feia veure massa tieso per ser dels anys 30 (que ilusos!). Ja en terreny de ningú i seguint amb aquesta mentalitat, anem fent per lu que sembla més evident rodejant una zona de desploms i tocant al Gaube (segons ressenyes del refugi seria la variant Chevallier Mailly) trobem algun pitó desperdigat que dóna ànims però en general res de res.
Muntem algunes reunions sobre roca bastant-molt cutre, alguns llargs devien ser de la variant però penso que vam obrir algun llarg de V o més (visió difuminada per la precarietat de la roca) que no compto que hagués estat trepitjat mai per unes botes de l'època o uns gats, molt poca possibilitat de protecció i la roca en molts trams millor no mirar-la gaire.

Quan ja pensàvem que un vivac pillavem segur (de fet carretejàvem el plumes i la funda, per si les flies), accedim a l'aresta vermella (on hi desemboca també l'aresta intermitja).


Un cop aquí puja la moral, ens tornem a trobar dins la via, ara toca correr, que la nit no trigaria a arribar. Tota la zona d'esquistos vermells (segons les ressenyes expo per la roca cutre) ens semblava un regal equipada amb pitons i fins i tot amb alguna expansió!



Arribem a l'aresta de Gaube i ja veiem clar que si no hi ha cap imprevist més sortirem de dia per dalt; però si ens trobem amb una reunió amb parabolts i tot!


Finalment a les 20:30 fem cim, després de 13 hores de pulular per la nord (tot un rècord, jaja). El regal apart del cim és veure tot el pirineu francés sota un mar de núvols, només a la vista els cims alts.

Quasi 4 hores més tard, ja passada la mitjanit s'acaba el via crucis quan entrem a la tenda, ben cuits però amb la feina feta!

10 comentaris:

PGB ha dit...

Ole ole ole!
Marsi, Gerard i Guillem, 3 locos a la nord del Vignemale!

Com veu pillar.... sort que veu retrobar la línia! Ara fa poc també me'n vaig enterar d'uns manresans amics del Mimo (Victor i David) que van anar-hi tb. Ells però van picar vivac al baixar.

Quina experiència més guapa collons! :D Esteu maquinant algo heavy o simplement acomplint objectius?

marsi ha dit...

Ei PGB, vaig seguint les teves últimes incursions al mon de la tàpia! A seguir "on the line" maskina!!

Doncs ens estem preparant per fer en solo integral la Walker a les Jorasses! ;)
No! Sencillament fent les vies que són de cita obligada alguna vegada a la vida.
Conec varios casos de gent que han pillat vivac.. però a la baixada? Un cop ets a la ruta normal l'unic que has de procurar es tenir piles al frontal!
Nosaltres vam pillar, potser per falta d'experiència en vies aventureres, potser haver-nos informat poc, potser mala sort o un conjunt de tot! Però lo important és anar pillant rodatge, anar fent metros i disfrutant a tope!

Salut Pere!

Anònim ha dit...

Una escalada difícil d'oblidar.
Tot i els moments de dubte, em sembla que m'agradaria repetir-la, això si, per l'itinerari correcte...

Guillem

marsi ha dit...

Guillem: jo també tinc clar que tard o d'hora tornaré per seguir els passos exactes de la primera cordada d'agosarats. Escalada feta a més un dia difícil d'oblidar 08/08/08.

Fins el pròxim sender vertical!

Der kletterer ha dit...

Fuaaaah tio neeeeeeeeng!!!
Marsi neeeenng!!!
Pont Aeri in the vertikal massimo in the Vignemale North Face!!

Saturday mnight in the Vignemale!!

edunz ha dit...

felicitats pel repte marsi!
els horaris és el de menys...

records!

marsi ha dit...

Der Kletterer: a veure quan tornes a ensenyar-nos qui es la jefatura del big wall!! Volem més histories de por! Ens veiem aquest finde a Vilanova fiera!

Edunz: merci pel comentari, estic d'acord amb tu. tot i que a vegades anem encasillats amb els números (graus i horaris). Salut!

Anònim ha dit...

Felicitats per l'ascensió.
Pels comentaris que feu, vaig estar de sort de trobar l'itinerari a la primera. Quina pena que no pugessiu per l'aresta intermitja, és lo millor de la via. Quan la vaig repetir recordo que ens va passar un xàfec poc abans d'acabar l'aresta intermitja i que tota la part dels esquistos vermells estaven xops i feia molta por de relliscar. Però lo pitjor va ser la baixada pel glaciar sense gramponts ni piolet, frabricant a cops de martell esglaons per superar el pendent i utilitzant els universals com a punyals de gel. Buf! Quan hi penso encara tremolo!

Lluís Parcerisa.

Albert ha dit...

Lluis Parcerisa: uff! Això sí que és una ascensió èpica! Sembla una història dels temps del Bonnatti i companyia fent escales per suplir els piolets tracció... Merci per la ressenya de la nord. Em sembla que actualment és la topo de referència. Uns vascos que ens vam trobar al refu també la duien. Malgrat ens perdèssim penso que es una bona topo que aclareix la complexitat i magnitud de la paret.

Marsi

Martí B. ha dit...

Això si que és una clàssica de veritat! I, com no, encigalant-se i passant por, com mana el manual del bon escalador clàssic. Imagina't els primers, a part del material de l'època, quina mà de rocs que deurien fotre avall. Segur que es barallaven per obrir, que es devia passar menys por que sota la pluja de pedres.

A bientôt!